Amant la llibertat
Gener és una banda valenciana
integrada per Carles Chiner, Pasqual Rodrigo, Enric Alepuz, Vicent Todolí, i
César Castillo. Després d’un molt interessant àlbum de debut, El temps del llop (Mesdemil, 2014), Premi
Ovidi Montllor al millor disc pop 2015, on van crear una música pop d’arrels
blues i mediterrànies acompanyant tot de lletres suggerents i molt personals,
ja va quedar clar que estàvem davant una banda amb fons i forma. “Diuen els mapes que més enllà del desert
naix un miratge i creua les dunes l’estiu sencer” canten a Contrallum, cançó guardonada amb el
Premi Ovidi Montllor a la millor lletra 2015, i no és per menys. Ara, però, és
el torn del nou disc, Oh, germanes! (Mesdemil,
2016), on han fet un salt de l’arrel cap a sons més propers a la psicodèlia,
amb cert toc soul però amb clara identitat pop. Les germanes són les dones,
sent un disc de reivindicació i alhora crítica dels mals endèmics de la
masculinitat mal entesa. Amb referències a Ray Bradbury, Sylvia Plath i a Nina
Simone, les noves cançons de Carles Chiner arranjades pel grup conjuntament han estat presentades a la darrera Fira Mediterrània de Manresa.
Què us ha portat a la música?
L’atzar, el joc, les ganes de buscar i, finalment, la necessitat de trobar.
Quin ha estat el vostre camí en
quant a influències musicals?
Cadascú de nosaltres ve d’un pare i d’una mare. Però crec que ens agermana
el gust per la música dels 60 i per l’arrel americana.
D’on ve el nom del grup?
El projecte el vaig muntar jo sol (Carles) per enregistrar “El Temps del
Llop”, el primer disc. Només després d’enregistrat vaig aconseguir músics que
s’involucraren en el projecte. Així que les meues preocupacions aleshores eren
com batejar un projecte personal sense usar directament el meu nom. I així va
nàixer Gener, fent tornar el meu cognom (Chiner) al seu mot etimològic. A més,
és el primer mes de l’any: expressava un inici.
Porteu dos discos publicats,
malgrat que veniu d’altres projectes. El debut com a Gener va ser El temps del llop, títol que de seguida
em va fer pensar en el film de Michael Haneke Le temps du loup amb Isabelle Huppert, i que mostrava un grup de
persones després d’una mena de desastre del qual res no se’n sap. Què hi havia
darrera el vostre temps del llop?
Totes les cançons van nàixer sota l’influx de la crisi econòmica en un
moment en que jo em trobava a punt de ser pare. D’alguna manera, totes les pors
i preocupacions van prendre aquesta forma. Tenia el film de Haneke present,
així com la famosa sentència de Hobbes sobre la ferocitat innata de l’home.
Vist en retrospectiva, fou una manera de mirar al voltant per buscar la forma
d’encaixar l’amor i l’esperança en una situació vital una mica desesperada.
Ara presenteu Oh, germanes! que sortirà en breu. Com
va ser el procés de creació del disc?
Tot comença en un full esborronat, en un parell de notes de veu de l’iphone
o en un rumrum insistent al cap. El tema es va imposar, no va ser una cosa
buscada. De sobte em vaig trobar amb
tres o quatre cançons que tenien com a element comú el fet que totes
parlaven sobre dones. A partir d’aquell moment fou fàcil trobar una línia de
treball clara. Després, el fet de poder portar els esborranys al local i
treballar-los amb la banda, o simplement mostrar-los i rebre feedback ha fet
que els temes anaren prenent una forma determinada.
Musicalment sembla que heu fet un
salt cap a un so més dens, amb més riquesa d’atmosferes. A què respon aquest
canvi? És més fruit de la composició o d’una evolució com a grup?
En aquest cas, la banda ha tingut molt més pes en el projecte que al disc
anterior. La implicació dels músics s’ha elevat a un altre nivell i la cosa
s’ha convertit en matrimoni. Les lletres i cançons les seguisc component jo i
em faig càrrec de la direcció creativa,
però entre tots cinc tractem de sumar i de proposar per traure els
millors resultats possibles. I, en aquest sentit, les cançons s’han enriquit
d’una manera impensable. Perquè cada músic aporta un grau d’autenticitat
irrepetible i perquè el fet de gravar pràcticament en directe ens ha permés que
el resultat siga molt més semblant a l’energia real de la banda damunt d’un
escenari, quant a intensitat i emoció.
Algun crit d’atenció irònic a la
religió i la societat en general en quant a la visió de la dona?
Massa gent, ja siga de manera individual o a través de qualsevol tipus de
secta religiosa, es troba amb l’arrogància moral de definir què és La Dona. O
pitjor: què deuria ser. Al capdavall,
parlem d’una guerra antiga com el món: la de la llibertat individual
contra el despotisme dels dogmes organitzats. Nosaltres no som teòrics i no ens
interessa pontificar sobre política ni sobre religió. Tractem d’amar la
llibertat i prou.
Quina importància han tingut les
dones a la vostra vida, també artística?
Trobe que molta. Llevat de Pasqual (el baixista) tots tenim germanes, la
qual cosa sempre influeix doncs hi ha un espill al qual mirar-se des del sexe
oposat. En el meu cas, les meues dues germanes han estat les persones que des
de ben menut m’han apropat al món de la música, de l’art o de la literatura.
Les meues primeres referències en qualsevol d’aquests camps em van arribar
mitjançant elles.
Hi ha referències a Ray Bradbury,
la qual en certa manera jo relaciono amb el Haneke abans esmentat, però també a
Sylvia Plath, que no sembla que ens porti a pensar en un cant a l’esperança. No
hi ha res a fer?
Home, precisament el Bradbury sempre fou un optimista compromés amb la
capacitat de somniar, un nen gran. Amb la pobra Sylvia Plath no hi ha volta de
fulla: el seu final fou tràgic i trist se’l mire per on se’l mire. En aquest
cas ens interessava evocar la seua poesia a través d’una peça musical que
parlés d’ella en clau confessional, en primera persona. Les cançons són estats
anímics. De vegades responen a una experiència viscuda, de vegades a una
experiència suggerida o imaginada o fictícia. Clar que hi ha esperança, cada
dia. Jo mateix vaig ser –paradoxalment- molt feliç component aquest homenatge.
Hi col·laboren Las Reinas Magas
fent veus, com va sorgir aquesta col·laboració?
Considere a Maria José Peris –ànima màter de las Reinas Magas- una
autèntica mentora, una persona que em va descobrir en molt poc de temps moltes
coses sobre mi mateix. D’altra banda del grup –al qual hi col·laboren diverses
persones- forma part la meua germana mitjana,
l’actriu Marta Chiner, i també l’actriu i cantant Ana Conca. Junt a la
meua germana major Paloma Chiner, soprano, vam aconseguir formar un cor de
quatre dones al més pur estil soul.
A una altra mena de màgia
apel·leu a Vudú contra els senyors de la
guerra tema que obre el disc. Com veieu tot aquest desgavell a nivell
social que no acaba de tenir prou força en relació al poder que sempre sembla
que aconsegueix escapolir-se?
Ens queda, precisament, la màgia. L’art pot aconseguir ben poques coses en
termes de canviar la realitat però té un poder especial per a l’apertura, per a
la invocació, per a la presa de consciència,
per fer entrar noves idees, nous dubtes. A nosaltres tractar de canviar
el món fent música és una cosa que ens queda gran. Ens estimem més canviar-nos
a nosaltres mateixos a través de la música: usar-la per posar en dubte les
nostres conviccions, no per reforçar-les.
Com veieu l’escena musical
actual?
Deforme. Volàtil. Estranya. Canviant. En continu moviment, la qual cosa no
ha de ser necessàriament roïna. Desapareixen les fronteres entre gèneres
musicals, es produeix una continua mixtura de formes i estils.
Ens podríeu explicar algun somni
que hagueu tingut tot dormint?
Un partit de futbol Espanya-Holanda. Luis Aragonés entrenat la selecció
espanyola. David Lynch entrenant la selecció holandesa. Un duel a mort entre el
subconscient i la puta realitat material. La cosa va acabar en empat, crec
recordar.
Escolta l'àlbum El temps del llop (Mesdemil, 2014) aquí
Concert de Gener a Novoestudios aquí
Una entrevista de Juan Carlos Romero
Gener
www.mesdemil.com/category/gener
Fotos cortesia de Mesdemil
Tots els drets reservats