MARIA ARNAL i MARCEL BAGÉS

  •                                                                                          CATALÀ
  • ENGLISH
  • ESPAÑOL
  • MENU

Cavalls sense tanques








Maria Arnal i Marcel Bagés s’han trobat per la troballa. A partir de gravacions de camp, de la recerca de fonoteques i arxius digitalitzats escampats per la península Ibèrica, remesclen i hi afegeixen veu i guitarra, a més d’algunes lletres, i ens porten el nostre passat al present, donant així futur a la nostra tradició oral. Els primers resultats els podeu trobar en dos EPs: Remescles, acoples i melismes, auto-editat i publicat el 2015, que obria el camí de la seva investigació com a punt de partida creatiu amb quatre cançons que ells descriuen com “cançons per acompanyar la vida, el dol, la feina i la festa, que parlen de la música com una manera de fer comunitat”; i el recent Verbena, publicat aquest 2016, la continuació del camí ara amb la referència a Ovidi Montllor en el tema A la vida i amb alguna lletra pròpia de la Maria Arnal. Un viatge fascinant on defensen la seva visió de la cançó popular lligada a la llibertat creativa i que pretén ser continuació evolutiva, mai actualització. Maria Arnal i Marcel Bagés són un present que s’estima el passat i ens el porta de nou a l’escenari com a font d’una cosa nova amb personalitat pròpia.

D’on neix la vostra necessitat d’expressar-vos artísticament i per què us vau decidir per la música?

Marcel Bagés: La música ha estat present en la meva vida des de que era petit i sempre ha estat la via per la qual he canalitzat les meves emocions. Tant escoltant-la com tocant-la. D’adolescent vaig començar a tocar la guitarra sense massa fortuna, no en tinc massa facilitat, però la intenció era imitar els meus ídols. Ja de més gran, quan estudiava Telecos, m’adono que no és el que buscava i em decideixo a estudiar música i dedicar-m’hi al 100%.

Maria Arnal: Jo he tingut la música a prop des de ben petita, de moltes maneres diferents. Per a mi és un lloc de plaer. Artísticament també m’he interessat pel teatre, la poesia i la dansa en diversos moments de la meva vida. D’adolescent ballava i escrivia poesies que després musicava tocant la guitarra, fatal, però ho feia de manera molt natural. Quan vaig anar a la uni vaig deixar de banda tota aquesta part de mi i després de moltes aventures, per dir-ho d’alguna manera i resumint, vaig arribar a la veu fa tres anys. I ara també estic tornant a la poesia…

Veniu de tradició familiar vinculada a la música?

MB: Sí. El meu avi era músic. Dels d’abans, dels que tocaven un fotimer d’instruments en els contextos més diversos. Orquestra de festes majors, sardanes, acompanyar artistes que anaven a cantar a Lleida…Té infinitat d’anècdotes divertidíssimes. La meva mare també tocava el piano, el meu pare era un gran melòman i els meus dos germans també es dediquen a la música professionalment.

MA: No, professionalment no s’hi ha dedicat mai ningú, ni s’ho han plantejat. De fet, que jo m’hi dediqui ara és una sorpresa ben rara per tothom, hahaha. Però la família nuclear, pare, mare, germana i germans canten tots molt bé. També, el meu pare és un gran melòman i sempre tenia alguna música nova per compartir.

Quines músiques escoltàveu a casa de petits i amb quins músics us vau començar a introduir a nivell més personal en el món de la música?

MA: Com el Marcel, a casa escoltàvem música, sobretot a l’estiu. De tot, i depèn de l’època,  però sobretot Beatles, Dylan, Van Morrisson, Jackson Browne i també Cesaria Evora, Patti Smith, cantautors en general...i també si feiem viatges en cotxe, el meu pare aprofitava per sorprendre’ns amb algun disc. Va ser el cas de l’Alegria d’Antònia Font, que va sonar durant tot un estiu, o també Manu Chao, un altre estiu. A nivell personal suposo que tinc el moment adolescent de fer cançons amb la guitarra i ara mateix.

MB: A casa escoltàvem molt Beatles, Rollings, Queen, Police, Shadows, Animals…molt rock anglès. Però també recordo especialment Roy Orbison. El primer grup del qual em vaig enamorar i no havia escoltat a casa fou Depeche Mode quan tenia uns 11 anyets.

Compartir Dóna Gustet?

MA: Sí. És un col·lectiu. És el Marc Sempere. Sóc jo. Som el grupet d’amics. És una manera de canalitzar tot el que fem d’artístic. És una expressió ideal per a la manera que tenim de pensar i relacionar-nos amb la música. Són gairebé deu anys de peripècies per connectar llicències lliures i tradició oral. Són moltes paelles. Explicat d’una altra manera: Vaig anar fa quatre anys a una xerrada sobre cooperativisme i cultura. Jo llavors ja havia descobert uns quants arxius i xafardejant m’aprenia les cançons però res de dedicar-m’hi. Vaig conèixer el projecte del col·lectiu i el Marc Sempere i des de llavors m’hi vaig posar a fer feina. En aquell moment estaven acabant El ball de vetlatori, el seu primer llargmetratge i vaig fer de tot durant dos anys: producció, premsa, i un llarg etcaetera. Amb el Marc vam compartir un munt d’idees i em va animar molt a fer cançons a partir de les que havia après. El Marcel li va fer la música dels crèdits de la peli i el Marc de seguida va veure que podríem connectar.  I partir d’aquí arribem a ara. Tot això és Compartir Dóna Gustet.

Els vostres primers EPs “Remescles, acoples i melismes” i el més recent “Verbena” són com un renaixement de l’au fènix de la música popular, en el sentit de crear a partir de la base popular una cosa totalment nova, personal i contemporània. Mirant enrere penso en el disc  “Omega” de Lagartija Nick i Enrique Morente, però en trobem d’altres exemples. Per què aquesta voluntat d’anar a les arrels?

MB: En el meu cas particular es tracta d’un punt d’inflexió. Sempre vaig tenir la mirada a les músiques de fora, principalment anglosaxones. Arriba un moment en què em pregunto quina relació hi ha entre la meva música i el meu entorn, el lloc d’on sóc, i em començo a interessar per músiques d’aquí. Llavors apareix Maria i els seus cants i tot conflueix,  sonoritats que em parlen de mi i la meva comunitat i la possibilitat d'apropar-m’hi amb el meu bagatge amb la guitarra elèctrica.

MA: Per a mi va ser molt orgànic. Entre altres coincidències, vaig descobrir l’arxiu del Lomax i vaig anar directament a mirar les carpetes de quan va estar a la península ibèrica. D’aquí llavors vaig aprendre un munt de cançons que han estat el meu punt de partida.

La feina d’investigació ha estat considerable. Com va ser el procés d’investigació, selecció i creació dels nous camins?

MA: Suposo que si ho hagués pensat com un projecte o com una investigació, no ho hagués fet. En canvi, com que el fet de descobrir aquest món i aquestes cançons,  era un acte de plaer i de joc absoluts per mi, vaig aprendre molt ràpid i amb molta passió. Com un impuls. Aquest ha estat el punt de partida, la meva formació, i des d’aquí se’m feia encara més interessant i divertit modificar i remesclar aquestes músiques. El criteri fonamental en totes les fases del procés de creació  sempre ha estat el plaer i que el contingut de les cançons em/ens toqui, em/ens pugui ser útil, interessant i crític.

Continueu en aquest procés?

MA: Sí, d’alguna manera s’ha convertit en la nostra dinàmica de treball, tot  i que els darrers mesos també hem treballat molt a partir de poemes.

Maria Arnal també aporta lletres a les ja recuperades. Es tracta d’un procés d’empatia amb la cançó original o les escriu més des de l’experiència personal?

MA: És un camí que m’està agradant molt explorar, que em motiva força i és com una barreja del que planteges.

La inclusió d’una versió de “A la vida” d’Ovidi Montllor em fa entendre que és un dels vostres referents. En general què n’heu tret de la figura d’Ovidi Montllor?

MA: Ovidi va desenvolupar en tota la seva obra un imaginari amb el que connecto molt. Ell mateix per exemple agafa cants de batre i els transforma en cançons plenes del seu present. N’és un exemple la Cançó del llaurador. És la mateixa operació que fem nosaltres. El seu discurs polític, el seus referents poètics també m’interessen i A la vida em sembla una cançó que descriu a la perfecció una actitud vital que em toca molt endins i em dóna força. És de veritat.

Ens podeu explicar un somni que hagueu tingut mentre dormíeu o algun record d’infantesa?
MB: Un record…una cinta de VHS on el meu pare hi va gravar el concert dels Guns’n’roses a The Ritz que van passar per la MTV. Tenia 11 anys i el mirava compulsivament. Quan deien paraulotes sonava el típic piiiiii. N’estava ple!
MA: Un somni bastant divertit que vaig tenir: estava en una casa de festa, una casa com de pagès, hi havia molta gent. L’ambient era molt bo, molt alegre, ball, t’ho pots imaginar.  A mi m’agafaven com ganes de respirar i sortia de la casa. Era de dia. Feia aire de primers dies de primavera i tot estava verd i brillava. Arbres, muntanyes al fons, herbes, molts sorolls vius, ocells i bestioles i tot brillava, també els sons. Al fons veia moviment i a mida que m’anava acostant entenia que eren cavalls. Molts cavalls. Corrien en cercles, sense tanques ni res. Ben lliures. Jo em quedava fascinada. No tenia gens de por. Els mirava i a mida que m’anava acostant veia que eren molt alts. Apareixia al meu costat un noi que havia sigut tècnic de so nostre als primers concerts. Jo li pregunto si eren seus, aquells cavalls, i em diu que no, que no són de ningú, però que ell els cuida. I ens anem acostant a un dels cavalls i resulta que eren alts com elefants! I em diu que si vull muntar-ne un, que no tingui por, que cadascun dels cavalls era una música. Però no era un comentari “poètic” era real. Pujaves al cavall i escoltaves música! m’encantaria recordar quina, però vaig despertar llavors. Un somni molt sensorial. Em va encantar.







Una entrevista de Juan Carlos Romero
Maria Arnal i Marcel Bagés
mariaarnalimarcelbages.bandcamp.com
Foto cortesia de Maria Arnal i Marcel Bagés
Vídeo cortesia de Tots Sants www.totssants.com
Tots els drets reservats