MARIA MOLINS

  •                                                                                          CATALÀ
  • ENGLISH
  • ESPAÑOL
  • MENU

Pujant telons, obrint llums





Maria Molins viu un moment realment efervescent a nivell professional. A l'èxit de públic i crítica de CabaretA, l'obra amb què recupera l'esperit cabaretesc de la Barcelona canalla que ha coescrit amb la compositora Bárbara Granados, cal afegir la propera estrena de les sèries Vida privada de Sílvia Munt basada en la novel·la de Josep Maria de Sagarra, premi Zoom 2017 a la millor direcció, i El fútbol no es así de Daniel Calparsoro, amb qui ja va treballar al film Cien años de perdón; així com El árbol de la sangre, el nou film de Julio Medem que s'estrena el proper novembre, i El año de la plaga de Carlos Martín Ferrera

Actriu de teatre, cinema i televisió, la seva carrera és plena de moments interpretatius memorables com els seus papers als films A la deriva de Ventura Pons, Fill de Caín de Jesús Monllaó i El bosc d'Óscar Aibar, aquest darrer premiat amb el Gaudí a la Millor interpretació femenina protagonista; i especialment en el teatre on ja compta amb una importantíssima trajectòria des dels seus inicis amb l'experimental Work in progress de la Fura dels Baus. Des d'aleshores, Maria Molins ha treballat amb molts dels directors teatrals més importants, com Mario Gas, Joan Ollé, Sílvia Munt o Magda Puyo, i ha destacat amb papers protagonistes com la Cecília  d'Aigües encantades de Joan Puig i Ferreter o La dama de Reus d'Ambrosi Carrión, ambdues dirigides per Ramon Simó al TNC. 

Nascuda a Barcelona, va iniciar estudis a la Facultat de Belles Arts però va finalment decidir-se per l'Institut del Teatre on va començar estudiant dansa contemporània, arribant al quart curs, on ho va deixar per una lesió. La seva vocació va ser, però, la d'actriu, en deixar els estudis de dansa va llicenciar-se en art dramàtic. 

Ara el seu tresor és aquesta CabaretA que ens ha enamorat a molts on Maria Molins canta amb barret de copa com la Marlene Dietrich del Morocco de Josef von Sternberg. Coescrita amb la Bárbara Granados, amb qui també comparteix escenari i que protagonitza en solitari uns interludis musicals veritablement màgics, l'obra es va estrenar al Festival Grec del 2017 i recentment ha penjat diverses vegades el cartell d'entrades exhaurides en el seu pas per l'Espai Lliure aquest mes d'abril. CabaretA continua la seva gira i sembla, com desitgem, que tindrà llarga vida.



A nivell personal, què representa el món de la interpretació per a tu?

A nivell personal, interpretar és una manera d’entrar en contacte amb altres realitats humanes, altres experiències vitals i confrontar-les amb la meva. Interpretar per mi és viure durant un temps una altra realitat amb la màxima honestedat. I aquesta experiència sempre m’aporta creixement i una major empatia. Els actors i les actrius som com els gats que vivim diferents vides, només que nosaltres en vivim més de set.


Recentment has presentat l'espectacle CabaretA al Teatre Lliure després d'una llarg recorregut des de la seva presentació a la Sala Muntaner dins el Grec 2017. Com sorgeix aquesta reivindicació del cabaret que d'altra banda tan important va ser en el passat a Barcelona?


En realitat la motivació original era la de fusionar un concert amb el teatre. Algo com fer un “concertatre” o un “teacert”. I el gènere on això és possible, on tot és possible, és el Cabaret. Hi ha molts tipus de Cabaret i un en concret que també recuperem en la primera part de l’espectacle és el Cabaret dels anys 20 i 30 del segle passat a la Barcelona Canalla. Però després canviem radicalment de gènere i mostrem temes d’actualitat tant a nivell musical com de text. Aquest gènere et permet una llibertat en majúscules.


El títol remarca una A final com a reivindicació de la seva feminitat. Per què aquesta reivindicació majúscula i com es tradueix a l'espectacle?


La “A” majúscula al final del nom té bastant de provocació en el fet de feminitzar paraules que són de gènere masculí com l’exemple en la polèmica que es va donar amb el “portavoz-portavozas”. Però també hi ha una reivindicació en el fet que avui a la cartellera és estrany per no dir pràcticament impossible (!) trobar un espectacle on l’autoria i la composició musical siguin de dues dones. A la A majúscula al final ara li donem més èmfasi perquè ens ha passat en algun article o premsa escrita que ni ens mencionen com a autores o compositora en el cas de la Bárbara. La pregunta que em faig és: si l’autor i el compositor musical haguessin estat homes, s’haurien invisibilitzat de la mateixa manera?


Presenteu l'espectacle com un homenatge a Maria Aurèlia Capmany, Guillermina Motta, Núria Feliu, Mary Sampere i Ángel Pavlosky. Avui semblen figures molt llunyanes, no només en el temps. Què creus que hem perdut pel camí? Consideres que té a veure amb l'evolució cap a la correcció política? T'ho pregunto amb la Guillermina Motta cantant el "Fes-me mal, Johnny" de Boris Vian al cap...


Si que hi ha un pretès homenatge a aquestes grans figures que van deixar una estela potent en el panorama teatral, amb trets comuns: l’empremta única en l’estil i la llibertat, dues premisses que ens agrada aportar des de “CabaretA”. En el cas del “fes-me mal Johnny” que cantava la Guillermina en l’etapa post-franquista, la lletra tenia un impacte probablement diferent al que té ara, tot i que segueix essent un tema provocador i controvertit.


Què vol dir per tu ser "canalla"? Te'n consideres?


La paraula canalla fa referència a una persona que comet entremaliadures, actes malèfics, que d'alguna manera és una mica malvada. La Barcelona canalla era una Barcelona dolentota, fosca, però molt brillant, una Barcelona que s'amaga, que està en els baixos fons, defugint el dia, la llum del sol i que surt a la nit, clandestina però descarada. Una Barcelona que es permetia ser malvada de nit i que despertava amb tota la seva llum quan el sol es posava i a l’alba, d'alguna manera s'acabava, es fonia... era una Barcelona que esquitxava art per totes bandes, una mixtura entre la misèria del clavegueram humà i les fortunes arribades d’arreu que buscaven gresca. Una Barcelona tan viva i creativa, sens dubte avui és una ciutat enyorada. Crec que tots tenim una part canallesca dins.


CabaretA és un treball de col·laboració amb la compositora Bárbara Granados. Com ha estat el procés de creació?


El procés de creació ha estat molt intens i gratificant. Hi ha molta, moltíssima feina i hores invertides. També hi ha molt material que es va descartar. Des del dia en què vam decidir que faríem un espectacle plegades fins que el vam estrenar, van passar uns 6 anys i el període de més aportació creativa van estar els dos darrers anys abans de l’estrena. Per mi ha estat una experiència única, no només pel fet de treballar-me la veu per cantar, sinó per tot el procés d’escriure bona part dels textos de l’espectacle. Crec que la fusió de les dues personalitats, la de la Bárbara i la meva, que som molt diferents, ha donat un resultat creatiu interessant. Això és el que ens diuen des de fora, hehe.


Crec que és la primera vegada que et veig cantar a l'escenari. Ho trobaves a faltar a la teva carrera?


Havia cantat en un espectacle de creació pròpia que es diu “Retalls”. Però qui em va donar la primera oportunitat i “a capella” va ser la Silvia Munt a l’espectacle “La comèdia espanyola” de Yasmina Reza. Tot i que mai havia cantat tant com a aquí. I era una espineta clavada, en tenia moltes ganes! Així que em vaig estar preparant amb una professora de cant durant un any. La música l’he sentit a casa des de petita, el meu pare sempre ha tocat i molt, el piano. I la porto dins...


Com veus el futur de CabaretA, tindrà continuacions?


Tenim moltes ganes de seguir fent “CabaretA” i hi ha gent ens ha dit que hauria de tenir una vida ben llarga. De fet, hem acabat al Teatre Lliure i per la tardor tenim una bona gira. També ens encantaria tornar a Barcelona i anar a Madrid, la ciutat de la Bárbara i on hi vaig sovint a treballar. Creiem que allà també pot funcionar molt bé!


Quina és la teva visió del teatre a Barcelona respecte a d'altres ciutats europees?


Barcelona és una ciutat que tradicionalment ha donat bons creadors/es en diferents disciplines artístiques. Els anys 70 van ser especialment bons en teatre amb la creació del Teatre Lliure, els Comediants, després La Fura, els joglars... estils molt diferents però únics. Actualment crec que estem en un impàs. Barcelona ha de tornar a apostar per la creació, per buscar els estils únics, propis, la diversitat i allò genuí. Crec que hi ha una assignatura pendent en la part de laboratori creatiu, d’investigar noves formes, d’anar descartant la via clàssica, l’estructura piramidal, la lluita dels egos (autors, directors, actors...) i apostar per altres vies, ja sigui la fusió o l’estil personal, etc. Cal escoltar-se més i coneixe's i després crear.


Ens podries explicar un somni que hagis tingut mentre dormies, o bé un record d'infantesa?


Tinc un record de felicitat amb majúscules de quan era petita: a l’estiu al camp pujant als arbres amb el meu germà. Érem a pagès (a casa els tiets) i dalt dels arbres, sentia el vent i una sensació de llibertat que em produïa un plaer gran. M’emociono quan hi penso... I també recordo amb tristesa quan es va acabar aquest plaer. Quan em van començar a dir: ets una nena, seu bé, tanca les cames... i jo pensava: “al meu germà no li diuen, només a mi”. I aquí vaig entrar de ple en la consciència del que volia dir el gènere. D’això en parlo a “CabaretA”. És d’una profunda desigualtat i injustícia la diferencia que es fa segons el que s’espera d’un nen o d’una nena. És bo prendre consciencia de la mutilació practicada i perpetrada segons els rols. Del què significa haver de “comportar-se” d’una determinada manera segons el gènere. Avui a les escoles ja es va fent un treball, i cada cop es treballa més aquest aspecte des de diferents àmbits, però encara hi ha massa gent “adormida” i han de passar uns quants anys perquè tots en prenguem consciència. I el teatre se n’hauria de fer més ressò. No sé, de vegades penso que la societat va molt per davant del teatre, quan hauria de ser a l’inrevés. Suposo que quan això passi, les sales tornaran a estar plenes i amb cua al carrer. Tot i que sé que hi han propostes alternatives que estan agafant pes: hi ha llum al final del túnel! 




Crònica sobre CabaretA aquí


Una entrevista de Juan Carlos Romero

Maria Molins 
mariamolins.com
Fotografia cortesia de Maria Molins
Tots els drets reservats