Beth Thornley
El nou àlbum de Beth Thornley, Wash U Clean (Stiff Hips Music, 2010), comença de manera enèrgica dient adéu a moltes coses de la vida que no estimulaven gens el seu futur. D’aquesta manera, trenca amb tot plegat en lletra i música. U got a blue feather bird in a golden swing canta colpejant fermament el piano i envoltada per una secció de vent de ritme febril. No podia haver-hi un inici de ruptura més seductor i convincent. D’ací cap a la subtilesa de Still can’t hide on ella se’ns mostra fràgil però plena d’ànims per a renéixer en tot, absolutament en tot ‘cause you know what’s not said will tell the tale. I així és, però ella ho canta alt i clar des d’una perfecta melodia pop. El recorregut del seu disc és llarg i aquí el complementem amb algunes impressions personals sobre la convivència de les soledats.
Sempre et trobes bé sola?
Sempre et trobes bé sola?M’agrada estar sola però també anar a visitar els amics. Una mica de cada. Però no em calen ex-parelles que em rescatin si és això el que em preguntes doncs crec que fas referència a una de les meves lletres.
Wash u clean és realment potent i en ella esmentes un mico molt especial. John Lennon cantà una vegada Everybody’s got something to hide except me and my monkey. Seria el teu cas?
El mico de la meva cançó representa un regal que la meva ex-parella va pensar que em faria sentir millor. Va ser un regal amb què ell mateix es volia sentir menys culpable per haver trencat amb mi. Per tant, el meu mico no és com el del John Lennon. A no ser que John Lennon me’l volgués donar, llavors en podríem parlar.
Still can’t hide conmou. La teva veu és com un eco ferit. De què we are all fugitives and refugees?
De la vida. La vida de vegades és difícil. Quan ens amaguem de la vida en som fugitius. Sovint la vida ens aparta i llavors en som refugiats. La majoria de nosaltres, d’alguna manera, som fugitius i refugiats de la vida. Però, eventualment, cal que ens enfrontem a les coses. Tant fa quant ens amaguem ni on, no és possible.
I sembla que segons tu no hi hagi sortida doncs cantes Everybody falls. Si et plau, dóna’m alguna esperança.
Quina mena de senyals necessites per tal de saber que estàs vivint un bon moment?
Algú va dir una vegada que la felicitat és quan no te n’adones. M’agrada aquesta definició de manera que continuaré amb ella.
Pots comprar-me amor o només un poni?
Cap de les dues coses. Però conec un parell de temes que pots escoltar sobre això ha ha ha !!
Et mous per sons intimistes i d’altres molt enèrgics. És un reflex de la teva personalitat?
Potser sí. Per fora sóc molt tranquil·la i per dins més aviat una muntanya russa, per tant tan aviat navego per un riu tranquil com volo per una muntanya russa.
I sempre escoltes allò que et diu el cor?
No. Provo d’equilibrar-ho amb el meu cervell també. I a més amb tot allò que la gent que forma part de la meva vida i en qui confio m’ofereix.
Someday they'll find your eyes under the stove crying for what they have been shown. Et penedeixes d’alguna cosa?
Probablement no més que qualsevol. Però en aquesta cançó la lletra no fa referència als meus ulls. Pertanyen a una altra persona que es penedeix del passat.
Cantes Never your girl. La vida és tan fràgil com la fina línia entre ara i abans que esmentes a la cançó?
De vegades ho és. De vegades, quan ho has donat tot en alguna cosa, ja no queda res més.
Quina és la font de la teva força?
La xocolata i les botes altes.
Now’s a good time. I have to wonder is it just me?Or everybody? I think it’s me. I jo també ho crec, és ella. De vegades resulta curiós com propostes tan elegants i honestes no tenen un major reconeixement. Beth Thornley és ella mateixa, només ella irradiant bon pop, energia i una veu subtilment atractiva. Es va endinsant en nosaltres de mica en mica rere cada tornada, reservant-nos algun vers alt i clar a cada cantonada de les seves cançons donant-nos el cop de gràcia. La xocolata ja la coneixia, ara hauré de provar les botes, a veure si són tan altes com diu. De moment, What de hearts wants és quedar-me amb ella malgrat que només tinc les seves cançons. Però és tant...
Text de Juan Carlos Romero
Fotografies de Heidi Ross