La mirada de l'altre
Per què no rieu? És una comèdia, rieu! Però hi veiem la nostra imatge reflectida i fa massa mal. És un fragment de la seva obra Medea (a la carta), un projecte pensat per tal que el públic en formi part més enllà de la seva representació. La il·lusió de què el teatre continuï viu un cop abaixat el teló esdevé real doncs amb Esther Freixa no n’hi ha de teló. Ella és entre nosaltres i ens repta a preguntar-nos per què juguem el nostre paper de públic passivament i, probablement, amb una confortable traïdoria.
Esther Freixa no ha parat d’investigar en el llenguatge escènic des que es va llicenciar a l’Institut del Teatre de Catalunya. D’allà, ha recorregut Europa experimentant la vida i el teatre com una sola cosa. Berlin, Amsterdam i, novament, Barcelona. Tot i que probablement l’inici es donà molt abans, en el naixement de les seves preguntes. Medea (a la carta) és una obra de quatre peces que ella combina segons el seu moment vital. Són peces en constant evolució que es nodreixen de la seva experiència directa amb el públic sobre i rere l’escenari, creant un diàleg viu amb els espectadors. La seva representació s’ha portat a cases particulars, centres cívics i ara a l’Antic Teatre de Barcelona. Sempre per a un grup màxim entorn les quinze persones. La massa diluiria l’experiència perquè ens refugia.
El duel entre desig i por, entre aparença i essència, entre convenció i naturalesa, és punyent i mesquí. Un abisme tan gran que en du a viure en una presó de la que en som víctimes i botxins alhora. Esther fa servir el mite de Medea per tal d’enfrontar-nos al dolor que portem a dins. Com va cantar Ovidi Montllor, tot aquest regalim marró verdós que ens envolta i que ens surt de dins. Així, l’experiència que ens proposa no té treva. No provoca, ens repta, perquè un cop allí assegut restes a soles amb les teves pròpies preguntes. I la soledat és l’únic mirall veritable.
Els seus silencis són espais on les preguntes afloren, els seus gestos elegants, d’una estètica minimalista preciosa, i les seves expressions de dolor a un pam de l’espectador, mostrant la seva nuesa de cos i ànima, de vegades explícita i d’altres de vestit roig celebrant l’existència, són la vida esperant en el calaix de la societat. Allí resta asfixiada normalment indiferent. Esther Freixa li dóna aire i molt més.
Text de Juan Carlos Romero
Vídeo d'Antic Teatre BCN