El límit com a principi
En toute amitié tu as relativement envie d’être mon amant pour ce soir…Jeanne Cherhal torna amb el seu tercer àlbum d’estudi, Charade (Barclay, 2010), on ens proposa onze cançons amb un sol fil conductor: una xarada en quatre actes. Es tracta d’una obra molt personal on Jeanne destil·la els seus pensaments passionals i racionals en una lluita contínua. D’aquesta lluita neix un so en què ella toca tots els intruments. Si bé canta Mon corps est une cage ho fa com a estímul personal. Així, Jeanne es va aïllar durant tot un any a l’estudi de gravació per tal de crear. Els límits són un punt de partida, no pas un final.
És possible que tal aïllament la porti a magnificar els impulsos però la sensació és que es tracta d’una conseqüència dels mateixos. La necessitat d’assimilar allò viscut tan intensament i poder tornar al ring del desig per a lluitar amb renovades forces contra els murs absurds. Je t’appelle dans la nuit, même au-delà de minuit tu réponds, je te dis “je suis perdue” et tu me guides par les rues et les ponts. Jeanne ironitza sobre les contradiccions entre el desig i el compromís. En toute amitié comença amb uns udols a ritme contundent, l’excitació en plena nit arrenca un piano enèrgic al qual segueixen la resta d’instruments. Tot roda in crescendo entre gels i sospirs car une amitié comme ça c’est sacré.
Plus rien me fera mal sona més a desig que a realitat. Jeanne canta fràgil a les ferides sofertes. El piano sona poruc mentre ella anhela que sous le ciel trop doux plus rien me fera mal. Però ella sap molt bé que mai serà així doncs la vida és una partida perduda d’inici. La incomunicació deguda a límit malentès. La manca de curiositat i il·lusió pel joc ens porten a rebutjar tot allò que no respon de la manera desitjada. La passió és una capacitat a l’abast de molt pocs i que pocs saben reconèixer. Les formes són, doncs, un principi per a crear noves preguntes sobre l’altre i no un lloc on amagar-nos. Estimar-lo és voler-lo descobrir, sempre oberts a què l’altre ens descobreixi igualment. Mon corp est une cage qui m’empêche de danser avec l’homme que j’aime et moi seule ai la cléf. Llavors el límit ens determina fins al silenci.
Reviens-moi, marche dans mes pas amb una tonada molt evocadora. Les notes flueixen com l’onatge d’un mar capriciós gairebé inconseqüent. S’abandona al seu únic desig i reclama al possible origen del seu aïllament que torni. I restem en front al mar amb els braços creuats sense ser conscients de què cada segon compta.
Text de Juan Carlos Romero