ADÉUS NÀUFRAGS
Nadia Adame
Despedida és el nou treball coreogràfic de Nadia Adame, un projecte per a cinc ballarins sorgit d’una experiència molt personal: la mort inesperada d’un amic molt proper. Abans que el tumult del moviment surrealista dominés el món artístic durant els anys vint, Joan Salvat Papasseit va escriure que res no és mesquí i que no ens adonem que per tornar a néixer necessitem morir. La ballarina i coreògrafa Nadia Adame ens enfronta a aquesta crua i bella, a la vegada, realitat. Només som nàufrags dels nostres adéus a la deriva de la vida.
Artista polifacètica, les seves paraules i treballs irradien un gran entusiasme vital així com una detallista visió del seu propi interior i del tot del qual tots formen part. “Cuando un coreógrafo me marca los pasos, no me gusta repetirlo más de dos veces porque me gusta mantener lo fresco”, confessava a l’entrevista concedida a TVE on jo la vaig descobrir per primer cop i on ja em va fascinar. Ballarina des què tenia set anys però ésser humà únic des què va néixer, va patir un accident de trànsit als catorze anys que l’ha marcada amb una paràlisi parcial però també amb un major instint de superació que lluny de fer-la abandonar la dansa l’ha duta a ballar en escenaris de tot el món. La seva mare li va dir que a la vida tot té solució excepte la mort i Nadia ens dóna amb el seu treball la seva pròpia vida mitjançant el moviment.
El camí de superació la va portat a voler superar el seu entorn i va decidir viure i estudiar als Estats Units. Va retornar anys després a Madrid però, un cop creada la seva pròpia companyia, va decidir instal·lar-se a Londres doncs sempre li oferien més projectes a l’estranger. Aquesta companyia crea projectes de dansa però també de cinema i teatre, produint treballs de nous creadors i d’altres am finalitats socials. La seva llum està arribant molt lluny perquè ens arriba molt endins.
Té, com sempre, molts projectes entre mans i Despedida n’és un. “En esta obra de danza, la idea de despedida está presente y nos lleva por diversos caminos coreográficos. Dúos, tríos y solos nos muestran las diferentes despedidas del ser humano, unas tristes y otras felices. Por los caminos que nos separan naufragamos hasta lejanos horizontes, Sin decir adiós nos despedimos. Con la mirada nos besamos y con el cuerpo nos amamos. La vida nos trajo y la vida nos lleva, nos empuja a tirarnos por el abismo del destino. No seré igual sin ti, ni tú sin mí, pero el recuerdo que nos invade seguirá en todo lo que tocamos, en todo lo que miramos en todo lo que escuchamos. El temor que nace de los cambios profundos, del vacío que queda al derrumbarse los parámetros que sostienen nuestras vidas. Esta es mi despedida sin lágrimas, sin llanto, sin tristeza.” I jo em trobo allà mateix, lluny de poder gaudir dels seus projectes però ple de desig per fer-ho. Tanta força i talent arriba a tothom per lluny que ens trobem.
Text de Juan Carlos Romero