CELS INTERIORS
Paula Bonet
Quan després de fer un volt pels carrers tot just molls per una pluja sobtada i efímera et crida l’atenció la solitud urbana, aquella que et penetra l’esquelet de l’ànima fins al terror per l’aïllament inesperat, a un no li resta cap més refugi que el de les seves joguines internes, les que fugen d’estudis pintant de rojos i blaus els verds dins els cors propis i aliens, reals i somniats, vistos i no vistos. Alguns en diuen passió, d’altres, i en són molts, ni tan sols n’han sentit a parlar. Paula Bonet la inventa a cada instant fent de la seva realitat una etern llenç blanc on fer ballar els colors del seu pensament.
Tenir davant les nostres mirades les obres que composen les seves Flors vermelles i indis de plàstics verds és com tocar el cel i adonar-se que no existeix, però que el podem dibuixar sentint durant el procés que ens l’anem creant de mica en mica dins nostre. En ell hi ballen indis de plàstic la dansa dels quatre vents. Les veus s’escapen amb l’eco deixant ànimes bocabadades. Els dits es pinten els llavis interns per tal de somniar amb els somriures que mai varen tenir. El color verd ja no ho és, doncs mai ho fou. Ara és roig, i de plàstic blau. Ningú no en sabia res doncs Paula Bonet va guardar molt bé el secret que els senyors cromàtics li xiuxiuejaren a cau d’orella sent ella tan petita que fugí dins un didal de paper. I amb ell ha arribat fins els nostres dies vivint el seu futur, molt més llunyà que el nostre doncs és transparentment intens. I verd, com només els rojos saben ser-ne.
No hi ha més bigoti que qui no ho vol ser, com diria un color passant desapercebut. Paula Bonet pinta la seva imatge i la seva semblança parlant amb flors en dues dimensions com qui va a comprar el pa i torna com si res. Tot un món creatiu on perdre-s’hi per retrobar-se completament nu i amb un color diferent a cada dit desitjant que el món sigui blanc per tal de crear-lo de nou. Una meravella.
Art de Paula Bonet