Un temps sense dimensions
L’escultor basc Eduardo Chillida comparà un instant amb el punt geomètric. La idea consisteix en què un punt en l’espai no té dimensions, no és possible mesurar-lo, doncs és mancat d’amplada o llargada, gruix o qualsevol mena de volum. El mateix passa amb un instant. Quan dura un instant? L’espai i el temps són dues de les dimensions que percebem en la nostra consciència vital i, malgrat tot, no podem mesurar les seves dues expressions mínimes: el punt i l’instant. Tal contradicció, deia Chillida, va lligada al concepte de l’eternitat, la qual tampoc té dimensions, de manera que l’instant i l’eternitat són perfectament equiparables. Un instant és etern de la mateixa manera que un punt és il·limitat.
La meva primera experiència amb el cinema del director grec Theo Angelopoulos fou amb L’eternitat i un dia (Mia aiwniothta kai mia mera, 1998) i la seva sobtada mort en tràgiques circumstàncies m’ha portat de nou a aquell punt inicial, sempre etern. Thódoros Angelópoulos nasqué a Atenes el 1935 i esdevingué un referent del cinema europeu dels darrers cinquanta anys, especialment a partir de la dècada dels setanta amb la pel·lícula El viatge dels comediants (O Thiassos, 1975). La seva obra fa de la filmació pausada, sovint sense cap mena de so, tot un exercici poètic visual, però també de pel·lícules de crítica social i política. Títols com Paisatge en la boira Topio stin Omichli, 1988) o La mirada d’Ulises (To Vlemma tou Odyssea, 1995) són un clar exemple de les seves dues vessants creatives, la primera política i la segona metafòrica i simbòlica. Va guanyar la Palma d’Or al Festival de Cannes de 1998 i precisament amb la pel·lícula que me’l va descobrir. Ara treballava en la tercera part d’una trilogia sobre la història de Grècia. L’altre mar havia de tractar sobre la crisi econòmica del seu país però un policia va acabar amb la seva vida als 76 anys en atropellar-lo amb la seva moto mentre ell creuava caminant un carrer del barri Kératsini, a Atenes.
Va ser víctima del cop militar a Grècia el 1967 quan tancaren el diari on treballava com a crític de cinema després d’abandonar la seva carrera com advocat i llicenciar-se en literatura a París. Treballà com a periodista fins que els militars li ho van impedir. Llavors va trobar en el cinema la seva via d’expressió i va desenvolupar una carrera d’empremta molt personal que emergeix com un punt sense dimensions en la història del cinema, un punt etern i pausat, crític i poètic, cridat a despertar-nos de la resignació.
Text de Juan Carlos Romero
Foto cortesia de Intermedio. Tots els drets reservats