"Don't let the sun catch you crying" com tal vegada cantà Ray Charles. Un podria pensar que veure el naixement d’un nou dia com un llenç en blanc és una visió massa optimista de la vida, però la realitat d’un procés artístic mai és tan brillant sinó sovint plena de dubtes i pors. Per tant, la imatge d’un llenç en blanc encaixa perfectament amb l'alba, i si la vivim amb un petit somriure o, potser, algunes llàgrimes d’alegria, molt probablement deixarem entrar a les nostres ments un bri d’aire fresc. La sèrie titulada Nouvelles du jour et de la nuit: le jour escrita per l’autor tunisià Hubert Haddad ha dibuixat un somriure al meu interior fent la meva quotidianitat una mica més blanca dia a dia.
Poeta, assagista i novel·lista, va néixer a Tunis el 1947. Va encetar la seva carrera literària amb el recull de poemes Le Charnier déductif (Debresse, 1968) i des de llavors ha esdevingut una figura cabdal en la literatura francesa actual. Els seus escrits van de la poesia fins a l’actualitat més candent com a Palestine (Zulma, 2007 / Le Livre de Poche, 2009), que li va valer el Prix Renaudot Poche el 2009.
Nouvelles du jour et de la nuit: le jour és una col·lecció de cinc novel·les que tenen com a ànima bessona les Nouvelles du jour et de la nuit: la nuit, amb les que ha creat un passatge meravellós que va de la llum a la foscor entre el somni i la realitat. Le jour el conformen Le Cabaret de la Mère Folle, Le Souffle de l’Agone, Le Soleil des scorpions, Un été vaudou i Le jardinière et le Faux Nègre. De moment, somniarem le jour fins el capvespre, endinsant-nos a Le Cabaret de la Mère Folle.
“Jetzt aber tags! Je vais m’arracher une bonne fois à ce mirroir”. La primera frase d’aquest Cabaret de la Mère Folle ja ens fica de ple en un camí al llarg de la primíssima línia que separa la realitat del somni, entre el que creiem que som i com ens veuen els altres. Ments vivint envoltades de miralls ficticis completament trencats per la por que esdevenen milions de petits cristalls punyents.“Le monde est le partage des imposteurs …” La joia de viure com fràgil i efímer ball. Le Cabaret de la Mère Folle és la mare que ens duu a través del dia cap a la inevitable i desesperada nit de les nostres vides. "Nous quitterons la place en silence, dans un anonymat serein", la novel·la té la humilitat que el nostre món d’avui dia sembla haver perdut. Seria tan maco si tots fóssim prou respectuosos com per deixar aquest mon en silenci, dins un anonimat seré. Però al final acabem sent presoners de la bogeria nascuda a aquest cabaret que anomenem societat. Afortunadament, la poesia encara roman gràcies a escriptors com Hubert Haddad.
Text de Juan Carlos Romero
.jpg)
