No hi ha muntanya prou alta
Dels paisatges rocosos de Montana ens arriba una veu tan pura com l'existència mateixa. Jessica Kilroy escriu cançons que neixen d'experimentar la vida amb la força i l'esperit lliure de l'escaladora que en realitat és. La seva música és l'expressió que ens porta des del cim de les seves estimades muntanyes rocoses on gaudeix d'unes vistes profundament belles. Ara ens presenta el seu tercer àlbum titulat Cold (Publicat només a Europa el 2011) després del seu aclamat i premiat segon àlbum Big Dreams (2007) i l'exitós debut del seu projecte paral·lel Pterodactyl Plains. Jessica Kilroy està ja a l'espera de nous horitzons i noves muntanyes que escalar.
El teu últim disc en solitari és Cold (2011). Quina influència té l'entorn natural en les teves cançons?
Cold és el meu tercer àlbum i va ser un llançament el 2011 limitat per a Europa. Vaig escriure moltes de les cançons asseguda a casa, una vella casa, un ranxo amb corrents d'aire a la base de les Muntanyes Rocalloses a Montana.
La naturalesa t'inspira més que les ciutats?
No, jo diria que em sento inspirada per ambdós. La solitud de la natura m'inspira de diferents formes i la bellesa de la ciutat també ho fa. Suposo que em sento més obligada a escriure més cançons sobre històries de l'oest mentre estic a les muntanyes i les balades mentre passo el meu temps a les grans i obertes valls. M'inspiro de diferent manera a la ciutat ... un matí de primavera tranquil·la a Grècia em fa venir ganes de cantar d'una manera diferent a si estic al bulliciós metro de París. Hi ha bellesa en tot. Una cançó anomenada "Bird Lightning" que vaig escriure per al meu projecte paral·lel, Pterodactyl Plains, mostra els dos costats.
Sobre el teu procés creatiu incloent les sessions de gravació. És normalment un llarg camí solitari, com el títol d'una de les teves cançons, o busques alguna col·laboració?
Les sessions d'enregistrament varien enormement. Gaudeixo de la gravació amb un altre molt més que sola. Vaig començar a escriure per ajudar a que el corrent sense fi d'històries, emocions i imatges que constantment inunden la meva ment tingués una via d'escapament ... ja que és una forma d'expressió que em resulta més fàcil que parlar. Així que vaig començar sola, però m'agradaria gravar i actuar amb els altres molt més i tracto de fer-ho tan sovint com em resulta possible.
Així que l'escriptura és una mena de procés d'alliberament per a tu?
Sí, l'escriptura és un procés d'alliberament en molts aspectes per a mi. Va començar com un mitjà per expressar el desordre confús d'emocions i records que rodaven com núvols foscos sobre les meves nits i els meus dies ja a una edat molt primerenca de la meva vida. Crec que va ser probablement la forma més segura de fer front a situacions que podrien haver estat molt perjudicials si no hagués tingut la música com una sortida. També m'ajuda a donar veu a aquells que no tenen la capacitat d'exposar alguna cosa incòmode. No és tot sobre mi.
Parlant de la veu. El teu primer disc en solitari va ser Before dawn (2003) en el qual vas gravar cada cançó en una sola presa, i des de llavors la teva veu té sempre un paper destacat. Què et permet expressar la teva veu millor que d’altres instruments?
La meva veu va ser el meu primer instrument. M'agrada jugar amb molts altres instruments ara mateix. Jo no crec que hi hagi res millor que la veu a l'hora d'expressar la música, és només la forma més natural per a mi com a compositora.
Mirant cap enrere en la teva carrera ens trobem amb tres discos en solitari. Quins són els teus grans somnis?
Els meus grans somnis? Big dreams va ser el meu segon àlbum, va sortir el 2007. M'agradaria ser capaç de seguir fent música i compartir-la amb d’altres persones arreu del món ... I si m'ajuda a poder pagar les factures seria un plus! També aspiro a fer pel·lícules o compondre música per a elles, a llarg termini.
En el teu primer disc hi ha una cançó que es diu Revolution. Per què una revolució?
Una revolució interior. Cada cançó parla de manera diferent a cada persona, així que no puc dir el que pot significar per a algú més.
Tornant al teu més recent àlbum, Cold. En referència a la cançó River, com definiries el teu riu personal?
Fa poc vaig escriure un article per a una revista sobre activitats a l'aire lliure publicada aquí, a Montana. La història és sobre un incendi forestal que vaig viure a l'àrea del River of No Return Wilderness, a Idaho, i tot allò del que vaig ser conscient mentre tot es convertia en cendres, i ho vaig comparar amb la meva pròpia vida. Em vaig recordar de tot el que havia fet per buscar situacions incòmodes per a mi mateixa d'una manera molt natural pel que fa a ofertes de treball, gent ... i vaig decidir parar i veure com m'anava deixant-me portar pel propi fluir de les coses (fer música per guanyar-me la vida). Vaig pensar en el riu sense retorn i vaig decidir saltar. Encara és impredictible, però dóna sense parar.
El riu sense retorn, és una bella imatge del que és la vida.
Cert. Mai se sap que et trobaràs al tombar la cantonada.
L'amor pot ser també un riu sense retorn. Tu cantes Love don't make mistakes. N’estàs segura?
Suposo que el que aquesta cançó està expressant és que l'Amor en sí realment no pot cometre errors. Nosaltres cometem errors, però l'amor no. Ens equivoquem en a qui decidim estimar, o deixar, però l'amor mateix és sempre cert, quin és l'error en això?
Així que l'amor és una espècie d'utopia?
Sí, és totalment pur, per què no? Però la cançó no tracta d'això. La cançó diu que podem cometre errors d'egoisme que es tornen tan grans que fa que l'amor desaparegui. Un cop més, cada cançó parla de manera diferent a cada persona.
Què significa Pterodactyl Plains per a tu?
Pterodactyl Plains és el nom de la banda que al meu company Kier i a mi se'ns va acudir mentre conduíem des Montana a Nevada. Estàvem admirant el desert i imaginant el genial que ha d'haver estat veure pterodàctils elevats pels cels oberts. També estàvem rient pel fet que els pterodàctils no haguessin existit en absolut i que totes aquestes criatures llegendàries poguessin haver estat imaginades per uns arqueòlegs excessivament en zel ... semblava encaixar bé amb la nostra música.
Dos àlbums junts, l'últim titulat In the air que inclou belles cançons com Bird Lightning. És molt diferent a treballar en un àlbum de Pterodactyls que en els teus en solitari?
Estem treballant en el nostre tercer àlbum en aquest moment i esperem llançar-lo abans del 2013. Sí, la música és molt diferent. Pterodactyl Plains és una fuita refrescant per a mi. Puc ser tan rara com sóc sense preocupar-me de si la gent m’entendrà o em jutjarà. Al món dels cantautors pot ser una mica més difícil sortir de la imatge que dones habitualment a l'escenari i seguir mantenint el públic que ja t'has anat aconseguint. Les expectatives són realment el problema.
Les expectatives del públic, vols dir?
Pterodactyl Plains començà com una capriciosa experiència sota un "res prohibit" de dos nens enamorats d'una passió per la música i la creació.
Així que no et sents prou lliure com per expressar-te en el teu projecte en solitari?
No teníem ni idea ni cap intenció que a algú li agradés la nostra música ni tampoc ens importava. Va ser una sorpresa agradable el trobar gent que li va agradar així que en seguim fent més. A la meva música en solitari em vaig sentint més còmoda a l’hora de mostrar-me totalment honesta en la meva escriptura, però m'ha portat un temps i una mica de persuasió. A diferència de les meditacions psicodèliques de Pterodactyl Plains, quan toco sola no hi ha reverberació ni caixes de ritmes ni cap altra persona rere els quals amagar-me. Pterodactyl Plains m'ha ajudat a deixar de banda qualsevol expectativa que crec que el públic pot tenir i m'estic movent en una direcció molt diferent al tot el que escric ara. La meva escriptura està en constant canvi.
Aint No Coming Back ... i sempre esperant coses noves.
Sí, sempre mirant cap endavant.
Vídeos de JESSICA KILROY clica aquí
Una entrevista de Juan Carlos Romero
Foto cortesia de Jessica Kilroy
Tots els drets reservats