Creuant ponts sobre aires esculpits
Va ser a Nova York, un 7 de setembre de 1930. Theodore Walter Rollins arribava a aquest món. Amb el pas dels anys, aquell nen de Harlem es penjaria un saxo al coll i començaria a dibuixar el vent a ritme de jazz. El coneixeríem com a Sonny Rollins i deixaríem anar la nostra ment a cada solc dels vinils que el seu alè va tenir a bé esculpir. Perquè cada enregistrament seu és una mica més que el registre de molt, però que molt bona música. Cada peça és una escultura del moment, l'instant captat i insuflat saxo a través en les nostres ments. I aquests instants es tornen nous a cada escolta dels seus discos, hores de sessions al costat de la trompeta de Miles Davis i els pianos de Bud Powell o Thelonious Monk. I quan a un li banya la memòria el seu àlbum The bridge de 1962 només ha de desitjar que els peus de la ment no s'aturin, que segueixin saltant sobre els bassals i retallant avions de paper que sobrevolin el pont d’en Rollins. Els seus 82 anys són la força irresistible d'un talent que no s'apodera del públic sinó que el convida a compartir escenari, l'escenari de la vida que ens porta, les voltes de la cantonada d'un Cutting edge que ell perfila com ningú, un Love at first sight compost ara i aquí, a la rebotiga i Dancing in the dark. Senyores i senyors, amb tots vostès, Mister Sonny Rollins.
El plaer de veure’l aparèixer en escena és indescriptible. Encorbat, de caminar fràgil, amb la seva camisa vermella llarga i ampla, el seu pèl blanc carregat d'energia i la seva barba perfilada, la seva presència comporta un halo de misticisme. Quan la banda comença a tocar, Sonny Rollins aviat pren les regnes. L'aire es torna vent sincopat en el seu saxo, i la força irresistible dels mites del jazz s'apodera del públic. Hi ha quelcom de reverencial en els concerts de Sonny Rollins, la qual cosa artísticament no és un aspecte positiu. Però només cal deixar-se portar per les palpitacions alades que crea sense parar per adonar-se que els ponts són sempre possibles i que la foscor no ens persegueix sinó que ens abraça com una germana temorosa de l'excés de llum, l'autèntic perill. Ballem doncs a les fosques mentre creuem el pont de la vida.
SONNY ROLLINS vídeos aquí
Text de Juan Carlos Romero
Foto cortesia de Tedkurland Associates
Tots els drets reservats