Preguntes en petits forats
El Teatrino del
Conservatori del Liceu és una de les poques parts del Gran Teatre del Liceu que
es va salvar del malaurat incendi de 1994. Pujar per les seves escales és un
veritable viatge cap als temps on la burgesia barcelonina gaudia de l’accés a
la cultura de forma exclusiva, i excloent. La sala té un encant especial,
tota de fusta i amb les clàssiques inscripcions al sostre que ens recorden a
Lope de Vega, Calderón de la Barca i
Albéniz. Un escenari petit molt desconegut pel públic en general, situació que amb
cicles com els Vespres al Teatrino o la Festa del Roser, la festa major de la
Rambla, miren de canviar.
Precisament dins
el marc de la Festa del Roser organitzada pels Amics de la Rambla, David
Carabén, líder del grup Mishima, va actuar acompanyat al piano per Marc Lloret
i a la trompeta per Pablo Fernández, presentant amb un encertat i deliciós aire
íntim el repertori que ja porta un temps girant per Catalunya en d’altres
petits espais. El Teatrino, sens dubte, hi aportà un aire especial amb un classicisme que no va ser pas únic
doncs Carabén va interpretar versions en català de clàssics de Georges Brassens,
Serge Gainsbourg i Randy Newman, entre d'altres.
Il n'y a pas
d'amour heureux, de Georges Brassens va ser precisament la cançó amb que encetà
el concert, transformada en El malfactor
penedit, la història d’un adúlter irrefrenable. Carabén no és, certament, Brassens, i aquest
va ser un dels punts forts del concert. Malgrat nodrir-se de clàssics d’altres
autors, el concert va estar marcat per l’empremta de Carabén en cadascuna de les
interpretacions, a més d’adaptar, i no només traduir, els clàssics a la nostra
circumstància més propera. Així, Le poinçonneur des lilas, de Serge Gainsbourg,
acabava sent El revisor d’Hostafrancs que fa forats als bitllets dels viatgers:
petit forat, petit forat, petit forat...Meravellosa la vesant còmica de Carabén
en aquesta interpretació del revisor. Com també a la versió del A Lady of a
Certain Age del Neil Hannon, convertint
la protagonista en un
personatge de la gauche divine. Naturalment no van faltar clàssics de Mishima
com la gran Gospira, estel o carícia amb la que la meva ànima sempre m’acaba
abandonant, si més no, per un instant.
Però si cal
destacar un protagonista de la vesprada, a part del propi Carabén i el
Teatrino, és el poeta Joan Vinyoli, doncs Carabén ens va regalar en forma de
cançó alguns dels seus poemes, Tot són preguntes, Ens creiem únics, Orfeu i En
bona companyia, exercici on es va produir una més que interessant comunió. La
minimalista instrumentació, a voltes amb Carabén sol a la guitarra, a voltes
acompanyat pel delicat piano de Marc Lloret, una veritable carícia per a cada
cançó, i la melancòlica trompeta del jove Pablo Fernández, sovint la gospira
que ens duia al clímax final, va ser sempre elegant i per sobre de tot, molt propera. Les cançons es podien tocar amb les mans.
Una vesprada a
repetir, sens dubte.
En aquest vídeo podeu veure un extracte de l'actuació de David Carabén al Kosmópolis 2013 al CCCB, interpretant la seva versió de l' Il n'y a pas d'amour heureux, de Georges Brassens
Text de Juan Carlos Romero
Cartell cortesia de l'Associació Amics de la Rambla
Vídeo propietat i cortesia de Centre de Cultura Contemporània de Barcelona | CCCB
Tots els drets reservats