Por i curiositat
Com el títol d’una de les seves cançons, la meva experiència amb la música de Maria Rodés ha estat sempre com trobar-me amb un mirall ben plantat davant meu. Un mirall sonor no deixa de ser també visual i sovint més dur o més afalagador que els miralls normals, si és que la normalitat pot ser veritablement reflectida. El concepte del mirall sempre m’ha resultat atractiu doncs és la base de la nostra relació amb els altres i amb nosaltres mateixos. No veiem als altres sinó a nosaltres en ells, i quan ens mirem al mirall veiem una imatge passada que donem per present. Sí, són mil·lèsimes de segon, però és una bona metàfora de com n’és de difícil viure el present, de fet, impossible. Vivim doncs poc més que una il·lusió. Malgrat tot, la música de Maria Rodés, des del seu primer Sin tècnica autoeditat el 2008 amb la paraula Oníric a la portada i incloent aquell Tan normal on cantava “Todos acabamos igual, ansiosos por pasar a ser dos tristes ilusos.”, ha estat sempre un bon relat tant del meu present com del passat que penja per bé o per mal de la meva quotidianitat. El 2010, Maria Rodés publicava Una forma de hablar, el qual obria cantant “Vuelvo a pasar por el camino acostumbrado, sin acordarme de si es el equivocado.”, primers versos del meravellós Desorden. Amb Sueño triangular publicat el 2012, Maria continuava avançant creativament, reafirmant-se des del dubte, única manera veritable de no caure en l’endogàmia creativa, i posant un cop més el dit a la nafra d’aquella il·lusió anomenada “normalitat”. Així el disc tancava amb la Maria cantant “Mírate a tu edad sin saber qué hacer. ¿Cuándo te pondrás a trabajar como los demás en algo normal?”. Però lluny de caure en la trampa de la línia marcada, Maria es posa a cantar copla amb un dels discos més interessants dels darrers anys. A Maria canta copla posa el seu present com vestit de cançons clàssiques de la talla de Tengo miedo de León i Solano o El día que nací yo d’Antonio Quintero, Pascual Guillén i Juan Mostazo, que en el seu dia van popularitzar Imperio Argentina i més tard Isabel Pantoja. Aquell disc mostra a una Maria Rodés que sempre és autora, malgrat no ser-ho de la cançó, doncs és capaç de mostrar el seu dubte intern amb tota honestedat fins i tot en cançons que, desgraciadament, pateixen una càrrega considerable de prejudicis: l'anomenada cançó espanyola. Disc i gira van ser un gran èxit, i la Maria va continuar donant forma a cançons d’altres passant completament d’idees prefixades amb una petita recopilació sota el títol Versiones de andar por casa que inclou temes de Franco Battiato, Els Pets, Anímic i novament la santíssima trinitat de la copla: Quintero, León i Quiroga, en una esplèndida Pena, penita, pena. Tot plegat amb un final meravellós: la versió del Me quedo contigo de Los Chunguitos.
Ara la Maria torna a preguntar-se qui és amb el seu nou
EP: Creo que no soy yo, un bon moment
per entrevistar-la i mirar d’esbrinar qui és realment Maria Rodés.
Què significa la música per a tu?
La música m'ajuda a expressar-me
des del meu món emocional i també m'ajuda a modular els meus estats d'ànim. Em
permet comunicar-me i relacionar-me amb els altres de forma més senzilla i
directa. Moltes vegades també ha estat un refugi i un canal d'autoconeixement.
Sempre m'ha acompanyat i desitjo que ho segueixi fent.
Aquesta primavera feies pública la campanya de
crowdfunding per al teu EP Creo que no
soy yo, anunciant canvis artístics de cara al teu proper àlbum. Qui és ara
Maria Rodés i cap a on va?
La veritat és que no ho tinc del
tot clar. He descobert que m'agrada explicar històries, encara que sigui de
forma indirecta, a través de la música. En un principi parlava exclusivament de
mi i dels meus sentiments. Ara m'agrada mirar d'expressar conceptes o vides
alienes a mi però que m'inspirin per algun motiu.
Tengo que hablar contigo és un dels nous temes. De quines coses voldries parlar i
sents que et costa especialment?
Suposo que el que a vegades no sé dir és la veritat. Acabo sent ambigua per no ofendre o no quedar malament...
intento ser cada vegada més honesta amb mi mateixa i els altres.
Ara sembla que molts s’expressen millor via xarxes
socials que en persona. Com vius aquest fenomen de la comunicació a través de
les pantalles? Ens estem perdent alguna cosa pel camí?
Comunicar-se a través de les
xarxes ens és còmode perquè ens permet ser qui ens agradaria ser. Mostrem allò
de nosaltres que ens agrada i estem més a prop de la nostra imatge idealitzada.
És quelcom que ja fèiem abans de que hi
haguessin les xarxes socials i que seguim fent fora d'aquestes en determinats
contextos socials, només que les xarxes ens ho posen més fàcil. Suposo que el
que ens perdem és un contacte més humà amb els altres.
Per últim tenim Algo
que pudo ser. Veritablement la seqüència de l’EP sembla la història d’una
ruptura sentimental. De les coses que han pogut ser a la teva vida i finalment
no han estat, quin paper han jugat les teves pors personals per sobre de les
certeses?
No m'ho havia plantejat així. Sempre
he estat bastant fugissera. Suposo que parlo d'això... com si al final, per
culpa de tant escapar, acabés sense desenvolupar res. També parlo d'un moment
de cerca, de deixar de fer per quedar-me quieta i no amagar-me en la inèrcia de
la productivitat.
En aquest EP i crec que de cara al nou àlbum, has
treballat amb Raül Fernández, qui sembla darrerament omnipresent. Com us vau
trobar i com ha estat el procés de creació del disc?
Al Raül el conec des de fa casi
10 anys. Em va veure a un concert de la Apolo, li va agradar com cantava i vam
xerrar. Des de aleshores hem col·laborat molt en projectes, bandes sonores, etc.
Fins a arribar a aquest EP.
En la campanya de crowdfunding recuperes un vídeo de Lola
Flores, Maria Rodés encara canta copla? Quin record tens de tot el que has
viscut amb aquest disc tan ben rebut i de la seva creació?
HAHA! Ja no canto copla. Tot i
que tampoc em molestaria fer-ho.... ara ja tinc ganes de canviar el xip. La
gira ha estat un viatge. He arribat a llocs on potser no hagués arribat amb un
disc de cançons pròpies. M'ha agradat perquè m'ha permès trencar prejudicis i gaudir
de la interpretació de les cançons. Al cap i a la fi jo em vaig ficar al món de
la música perquè m'agradava cantar cançons.
Si et demanés la teva copla preferida, seria...
“El día que nací yo”.
Dels teus temes anteriors en recordo un de titulat Mirall on cantaves “Jo hi veig por, por
d'estirar els cabells de la gent que m'estima com tu.”. Ara què hi veu Maria
Rodés quan es mira al mirall?
Hehe... crec que hi segueixo
veient el mateix. Por i curiositat. Però amb molta més experiència al darrere i
amb les idees més clares.
Tens un concepte espiritual de la vida?
M'agrada de tant en tant
retirar-me i mirar de baixar les revolucions i connectar amb certs aspectes
essencials de la vida que de tant en tant oblido. Ho faig a través de la natura
normalment i en ocasions m'ajuden meditacions actives que m'invento sobre la
marxa.
Com vius la soledat?
Bé. Estic bé quan estic sola i m'hi
he acostumat bastant perquè la necessito pels meus processos creatius. També
m'agrada i gaudeixo molt de la companyia però reconec que de tant en tant
necessito el meu espai.
Has publicat un primer llibre, Duermevela. He llegit al respecte que cada dia escrius el record
del somni de la nit anterior. Curiosament jo acostumo a acabar les entrevistes
preguntant si ens poden explicar un somni. Abans d’això, en el llibre llegim “Me escondo de mis amantes para no tener así
que darles explicaciones.” De què fuig Maria Rodés?
Crec que sóc una mica Peter Pan,
així que suposo que fujo de la responsabilitat i també una mica de
l'estabilitat.
Ara sí, em pots explicar algun somni?
Estoy en una fiesta, se acerca un hombre y me dice al
oído que mi hijo está allí. Inmediatamente me preocupo por mi aspecto. No voy
arreglada. La fiesta está llena de niños. ¿Como voy a reconocerle?. La única
pista que me da el hombre es que mi hijo lleva una cajita de caramelos vacía
que yo debo rellenar. Me pongo nerviosa y me acerco a la barra para pedir una
copa. Pienso de nuevo en mi ropa. Mi hijo no querrá verme así. De repente
siento un tirón en el abrigo. Me doy la vuelta. Un niño rubio, de piel clara y
ojos azules extiende su mano hacia mi. Sobre la palma de su mano hay una cajita
de metal vacía, abierta de par en par. Le miro. Él sonríe. Yo lloro. Relleno su
cajita con
b
o
m
b
o
n
e
s
d
i
m
i
n
u
t
o
s
d
e
c
h
o
c
o
l
a
t
e
b
l
a
n
c
o
.
.
Escolta l'EP Creo que no soy yo aquí
Una entrevista de Juan Carlos Romero
Maria Rodés website mariarodes.net
Fotografies i vídeo cortesia de Maria Rodés
Vídeo de la cançó Creo que no soy yo
escrita i interpretada per Maria Rodés
dirigit per Hermes Paralluelo
amb la col·laboració de l'actor Jan Matheu
Tots els drets reservats