Un mambo al ring
La meva primera
experiència amb la companyia Les Antonietes va ser amb la seva divertidíssima versió
del clàssic de William Shakespeare Much
ado about nothing / Molt soroll per
no res. La companyia dirigida per Oriol Tarrasón es va endinsar aleshores
amb un sorprenent i fresc sentit de l’humor en el teixit de mentides que
nodreix la clàssica guerra de sexes que des dels temps del clàssic anglès
sembla que tampoc ha canviat tant. Des de llavors, les Antonietes han fet
carrera visitant des d’un punt de vista molt propi i lliure clàssics d’Ibsen, Txèkhov,
Tennessee Williams i novament Shakespeare. En concret, la seva Stockmann, una versió molt lliure de l’obra Un enemic del poble de l’autor noruec
Henrik Ibsen, va ser la confirmació de l’esperit lliure i el gran talent d’una
companyia que representava un bon cop d’aire fresc, de caràcter propi i ferm,
en l’escena teatral barcelonina. Amb Un
somni americà, Les Antonietes arriben al Teatre Lliure col·laborant amb la
seva Kompanyia Jove i portant a escena una
magnífica producció a partir de les lectures dels noms més rellevants
del teatre nord-americà de la primera meitat del segle XX: Tennessee Williams,
Arthur Miller, Eugene O’Neil, John Steinbeck i William Saroyan. Un fresc que
perdura en el temps, el d’aquells que no encaixen en l’anomenat somni americà,
que podríem fer extensiu a tot occident, aquells que volen una altra realitat
més personal i que no troben el seu espai, o als qui se’ls nega cap espai. I
finalment, Les Antonietes arriben al Temporada Alta amb Un tramvia anomenat desig de Tennessee Williams, amb una demolidora
Annabel Castan interpretant a Blanche DuBois, i plena dels personatges desesperats per agafar aquell darrer
tren que simbolitza els desitjos
truncats, reprimits, gairebé podrits.
Ara, el seu director
Oriol Tarrasón presenta per primer cop una obra pròpia sota el títol Mambo. Interpretada magníficament per
Annabel Castan i Dani Arrebola, mostrant ambdós una excel·lent capacitat per
passar de la situació més dramàtica a la ironia i comicitat més subtils, establint
de bon començament una gran complicitat amb el públic, molt proper en el petit
Maldà, tot un veritable repte; l’obra ens mostra com un matrimoni es va
divorciant dia a dia en veure com els seus somnis d’amor es van escapolint amb
el pas de la vida, tot arribant a la conclusió que potser aquest procés de
divorci continu és la manera de mantenir viva la seva relació.
El seu autor i
director, Oriol Tarrasón, respon algunes de les moltes preguntes que se’m
plantejaren tot veient l’obra, aquest Mambo
que Les Antonietes amb molt d´humor ens fan ballar tot mirant-nos a un mirall
que no sempre volem mirar.
Per què un mambo per
a parlar d’una parella que s’està divorciant?
Perquè el Mambo és un ball que només té sentit des de l’alegria. En general
quan un balla està content i el mambo és molt animat. Difícil de ballar des de
la confusió d’un divorci.
És la primera vegada
que Les Antonietes porteu a escena una obra pròpia. Com ha estat l’experiència?
De cara a la companyia ha estat molt interessant,
divertit i alliberador. Ens encanta fer clàssics, són textos meravellosos, però
artísticament t’has de proposar anar més enllà del previsible i fer allò que un
creu necessari. En aquest moment no hi havia cap clàssic que respongués a les
necessitats de la companyia. Tant per temàtica com per necessitats de producció.
Aquest pas és un
canvi en la vostra trajectòria com a companyia i precisament l’obra Mambo mostra en certa manera com ens
anem construint una gàbia negada al canvi. Per què creus que hi ha aquesta por
al canvi?
La por és inevitable per l’ésser humà. Incertesa, canvi,
pèrdues emocionals i materials. Quan no som capaços d’explicar-nos perquè ens
passen les coses ens agafa por i ens aferrem a la idea que res ha de canviar.
Ens construïm un guió i esperem que la vida en general i la resta de les
persones hi encaixin. En certa manera aquesta obra parla de què fer quan el
canvi és evident i no som capaços d’acceptar-lo. És el problema
del personatge masculí de l’obra. Com a companyia també veiem que havíem de fer
canvis i els hem fet abandonant els clàssics. Cal acceptar els canvis!
Creus que el
matrimoni té encara sentit en els nostres temps o és més aviat un contracte herència
de quan home i dona tenien dos rols complementaris que sortosament es van
difonent?
Crec que els rols en la nostra societat van canviant. I
més que ho faran. La nostra generació ha crescut en una societat negada al
canvi. Quan jo tenia 8 o 10 anys hi havia molts pocs divorcis. Ara els nens de
8 o 10 tenen més d’un pare o mare. Nous germans apareixen de sobte. No crec que
aquests nens quan creixin creguin en una societat tan immobilista. L’amor i el
rol en el matrimoni són dues coses molt diferents.
Hi ha un moment de
l’obra on el personatge interpretat per Annabel Castan diu que ja no sap
distingir si el que viu és teatre o realitat. Pot ser que l’arrel del problema
de les relacions sigui precisament el grau de mentida que hi posem per
adaptar-nos ?
Pot ser. A qui mentim més als altres o a nosaltres
mateixos? També hauríem de preguntar-nos si les nostres mentides sempre són conscients o no?
Dario Fo deia que si
ets capaç d’observar i llegir bé el llenguatge de les mans i de tot el cos, no
se t’escapa la mentida aliena. La paraula és la gran aliada per fer mal a
l’altre?
Sobretot en el cas dels personatges que només escolten
les paraules però no veuen què hi ha darrera.
Ara em ve al cap
l’escena de Johnny Guitar de Nicholas Ray, on Sterling Hayden interpretant a
Johnny 'Guitar' Logan li demana a Vienna, interpretada per la meravellosa Joan
Crawford, que li menteixi i li digui que l’estima. En la vostra obra, el
personatge masculí es nega a deixar marxar la dona, i aquí entra clarament la
relació entre mentida, addició a l’altre, possessió. Estem fets per
relacionar-nos o per fer-nos servir?
Hòstia, no sé massa perquè estem fets. Potser aquest és
el problema. Pensem que estem fets per alguna cosa. A mi em sembla que
senzillament estem fets. Sense més. Això t’acosta a un nihilisme que espanta i
per això intentem trobar sentit a allò que fem i a més a més esperem que tothom
pensi com nosaltres. Potser hi ha qui creu que està fet per servir. D’altres
per relacionar-nos. D’altres per manar. Cadascú és lliure de creure el que
vulgui. En tot cas jo penso que si assumíssim que les coses només Són i
nosaltres només Estem tot seria més senzill.
Parlant del procés de
creació de l’obra, què ha estat el més complicat en la creació dels
personatges?
Construir uns personatges que sense la relació amb el
públic no tenen sentit. Assajar això sense públic és difícil. Sort que el Dani
i l’Annabel són dos actors meravellosos.
 |
| © David Tarrasón |
L’obra es representa
al Maldà, on teniu el públic molt a prop i amb el qual interactueu. Què
us aporta aquesta proximitat i com percebeu la reacció del públic amb aquesta
interacció?
Justament, com sabia que faríem l’obra en aquesta sala
necessitava treballar a favor. Cada vegada m’interessa més evidenciar el fet
que aquella ficció està passant de veritat. Però no deixa de ser ficció. El
teatre és una ficció. És una idea molt antiga. Brecht n’és el gran exponent. La
diferència és que ell alliçonava el públic i malauradament per això el seu
teatre ha envellit molt. Però segueixo pensant que Brecht és una de les figures
més importants del teatre. I m’agrada la possibilitat de compartir la voluntat
d’acceptar una ficció entre públic i actors. Aleshores el teatre és un joc i és
meravellós jugar junts.
La representació dóna
un sensació d’estar oberta a la incorporació de nous elements a cada funció.
Aquesta sensació d’obra viva, no només per ser en viu, és real?
Absolutament. Sinó no tindria sentit tot el que acabo de
dir. Jo mateix que veig la funció cada dia i em sorprenc de les incorporacions
dels actors cada vespre. Idees, reaccions del públic. El públic ha de saber que
quan més veus aquesta obra més coses passen. No és una “pièce bien faite” què
és el terme que s’usava al segle XVII per parlar de teatre. I en som
conscients. Si algú té aquesta idea com a crítica de l’espectacle que sàpiga
que no és un error. El que està pensant és exactament el que volíem que pensés.
També hi ha alguns
moments que donen sensació de Reality Show. La vida s’ha convertit en un
espectacle?
La vida és un show i pensem que nosaltres en som els
presentadors. Però no. A vegades ni tan sols ens han invitat al nostre propi show. A vegades
veiem la nostra vida des de la platea com si n’haguéssim pagat entrada i ens
diem: Per què ens passa això? És el problema dels personatges de l’obra. Per
què ja no poden ballar alegrement el Mambo? No ho saben, ni ho entenen , ni ho
accepten per tant només queden els retrets.
Per acabar, ens podries
explicar un somni o algun record d’infantesa?
Encara que sembli una broma el que diu el Dani a l’obra
jo somio contínuament que em quedo en blanc a l’escenari, trec el text i no
trobo la pàgina per poder seguir. Aleshores et despertes atabalat i et promets
que deixaràs per sempre de fer teatre. Fins que et ve al cap una altra idea i
ja hi tornes a ser.
L'obra Mambo de la companyia Les Antonietes es podrà veure al Maldà fins el dia 11 de desembre.
Per a més informació elmalda.cat/mambo
Una entrevista de Juan Carlos Romero
Les Antonietes lesantonietes.blogspot.com.es
Fotografies cortesia de Les Antonietes
Segona fotografia obra de David Tarrasón . © David Tarrasón
Tots els drets reservats