Renéixer
 |
| Isabelle Laudenbach & Isabel Vinardell 19 de abril, 2017 El Molino, Barcelona Cortesía de Festival Mil·leni |
Ho admeto: no vaig néixer en conèixer-les. De fet, ja portava dècades deambulant amb les meves petites i grans covardies a sobre, i, per què no dir-ho, també amb un bon grapat de virtuts, que la falsa modèstia mai va ser ben rebuda a la meva taula. No obstant això, escoltant Isabel Vinardell i Isabelle Laudenbach interpretant el clàssic bolero "Contigo aprendí" d'Armando Manzanero, em vaig adonar de com n'és de cert el seu últim vers: "contigo aprendí que nací el día que te conocí". I és que, d'alguna manera, certes experiències ens fan renéixer perquè, com diuen els ensenyaments budistes, un no pot trepitjar dues vegades el mateix riu ja que ni les aigües són les mateixes ni un és qui una vegada va ser, si és que alguna vegada som quelcom més que una mera il·lusió. El creixement fruit de la vivència ens porta a renovar-nos i amb propostes com el projecte A solas d'Isabel Vinardell i Isabelle Laudenbach hom sent que allò viscut cobra nous sentits i que en els matisos retrobats hi ha motius per obrir d'altres camins.
Dimecres al vespre, el duo va actuar al clàssic i renovat El Molino dins el Festival Mil·lenni de Barcelona. Van presentar les cançons del disc i alguna que altra sorpresa, amb una (gairebé) estrena mundial pel mig. Màgica sempre Isabel quan canta i dansa entre les ombres. Bella sempre Isabelle quan la seva guitarra flamenca ens esquinça les impostures. I és que amb cançons com A solas o De mis propios ojos, és inevitable no reconèixer-se i reviure històries pròpies potser no sempre del tot ben tancades. Això és així perquè en les actuacions d'Isabel Vinardell i Isabelle Laudenbach hi ha molt de talent i molta veritat. Sí, les ferides couen, però de la mà i de la veu de Vinardell i Laudenbach arriba sempre una dolçor que és com una brisa marina en un plàcid matí d'hivern que ens ajuda a veure la bellesa a una platja desolada i a recrear-nos en cada raig de sol per molt feble i solitari que sigui. Per molt que faci mal el passat, com no deixar-se vèncer per la bellesa de Jo tot ho perdo, escrita per la mare d'Isabel Vinardell i que en la seva veu t'arriba tan endins que penses que està escrita per a tu. A més, hi ha sempre quelcom de l'escena final de "El setè segell" de Bergman en els seus concerts, amb la mort enduent-se en dansa als mortals. És la bellesa d'allò viscut com a celebració d'allò que ha de venir. Així, commogut i esperançat, amb elles s'assisteix al ball dels seus propis versos amb els de José Hierro, Alfonsina Storni, Lhasa de Sela i Carlos Gardel, amb la seva meravellosa versió de Volver. La sorpresa, com a la vida, també va arribar i va dansar, mitjançant el ballarí Arias Fernández, un descobriment.
Aquest Quixot de pa sucat amb oli que us escriu va perdre davant El Molino perquè es va veure de nou vençut per l'emoció de qui està vivint una cosa profundament bella. Les seves aspes, paisatge imprescindible del Paral·lel, "un Palau amb plomes", com va dir l'Isabel, van moldre els grans més bells per a donar-nos "o melhor café", com cantaria la Marisa Monte, l'aroma del qual, la tendresa i la dolçor fermes d'Isabel Vinardell i Isabelle Laudenbach, dóna aquest equilibri de sabor que ens perdura en el temps.
Dimecres al vespre, el duo va actuar al clàssic i renovat El Molino dins el Festival Mil·lenni de Barcelona. Van presentar les cançons del disc i alguna que altra sorpresa, amb una (gairebé) estrena mundial pel mig. Màgica sempre Isabel quan canta i dansa entre les ombres. Bella sempre Isabelle quan la seva guitarra flamenca ens esquinça les impostures. I és que amb cançons com A solas o De mis propios ojos, és inevitable no reconèixer-se i reviure històries pròpies potser no sempre del tot ben tancades. Això és així perquè en les actuacions d'Isabel Vinardell i Isabelle Laudenbach hi ha molt de talent i molta veritat. Sí, les ferides couen, però de la mà i de la veu de Vinardell i Laudenbach arriba sempre una dolçor que és com una brisa marina en un plàcid matí d'hivern que ens ajuda a veure la bellesa a una platja desolada i a recrear-nos en cada raig de sol per molt feble i solitari que sigui. Per molt que faci mal el passat, com no deixar-se vèncer per la bellesa de Jo tot ho perdo, escrita per la mare d'Isabel Vinardell i que en la seva veu t'arriba tan endins que penses que està escrita per a tu. A més, hi ha sempre quelcom de l'escena final de "El setè segell" de Bergman en els seus concerts, amb la mort enduent-se en dansa als mortals. És la bellesa d'allò viscut com a celebració d'allò que ha de venir. Així, commogut i esperançat, amb elles s'assisteix al ball dels seus propis versos amb els de José Hierro, Alfonsina Storni, Lhasa de Sela i Carlos Gardel, amb la seva meravellosa versió de Volver. La sorpresa, com a la vida, també va arribar i va dansar, mitjançant el ballarí Arias Fernández, un descobriment.
Aquest Quixot de pa sucat amb oli que us escriu va perdre davant El Molino perquè es va veure de nou vençut per l'emoció de qui està vivint una cosa profundament bella. Les seves aspes, paisatge imprescindible del Paral·lel, "un Palau amb plomes", com va dir l'Isabel, van moldre els grans més bells per a donar-nos "o melhor café", com cantaria la Marisa Monte, l'aroma del qual, la tendresa i la dolçor fermes d'Isabel Vinardell i Isabelle Laudenbach, dóna aquest equilibri de sabor que ens perdura en el temps.
Text de Juan Carlos Romero
Isabel Vinardell & Isabelle Laudenbach
Fotografia cortesia de Festival Mil·leni
Tots els drets reservats