EL MISANTROP


La Brutal i la qüestió de fons




“La paraula ha mort” sentencia el protagonista de l’obra El misantrop. I justament la paraula que dona títol a l’obra em planteja una primera pregunta tot veient ahir al Teatre Grec la representació del clàssic que Molière va escriure en 1666 en versió adaptada al món actual, de manera excel·lent, pel dramaturg Sergi Pompermayer sota la direcció de David Selvas en una coproducció de La Brutal amb el Teatre Lliure i el mateix festival Grec. I és que en aquesta època on les intel·ligències artificials creen fascinació i por a parts iguals com en temps pretèrits, com els de Molière, ho feien la Santíssima Trinitat o el dimoni, el cervell humà i les seves diverses estructures comencen a ser tema comú de conversa si més no en termes senzills com ara parlar de cervells dependents de la dopamina, anomenats extravertits, en front dels no dependents o introvertits. La dopamina, coneguda com a hormona de la recompensa, és fonamental en la necessitat de l’acceptació social. Però és ben sabut que les persones introvertides no tenen aquesta necessitat i la lògica dominant de la conveniència d’adaptar-se als jocs socials per tal de crear xarxa els resulta falsa i mancada de sentit. Per tant, no es tractaria de misantropia sinó de no dependència. És el cas del misantrop creat per Molière el 1666? La mateixa adaptació de la Brutal ens en dona algunes respostes, si més no, de manera indirecta, no sé si conscient, en introduir les xarxes socials, les conveniències empresarials, i, en resum, la dependència d’aquests vincles diversos que ens fa presoners de la nostra necessitat impedint que siguem nosaltres mateixos. Molt ben trobat.

A nivell escenogràfic, la proposta d’ Alejandro Andujar  va molt en la línia seguida pel  director David Selvas, és a dir, la que porta a Julio Manrique, present ahir entre el públic, i que ve d’Àlex Rigola ergo de Jan Lauwers & Grace Ellen Barkey i la seva Needcompany creada el 1986 a Gant que curiosament han presentat també al Grec d’enguany la seva proposta Billy’s Violence / Billy’s Joy . Càmeres filmant, ara smartphones, projectant al mateix temps, música en directe... Em remet també a una altra gran companyia belga, la Ultima Vez del coreogràf Wim Vandekeybus, amb montatges incloent bandes de rock a l’escenari, com ara els també belgues dEUS. En el cas de la línia Rigola, Manrique, Selvas, la música sempre ve de clàssics del rock, mai actuals, la qual cosa dona un aire generacional a les seves propostes lluny de la nova creativitat i de la mà de l’envelliment del seu públic. I així va ser ahir en el Teatre Grec on els boomers i més enllà eren majoria de manera aclaparadora. Així, cançons d’Elton John, Eurythmics i Lou Reed (ja cansa el Perfect Day) il·luminen la cara d’un públic acomodat mentre el personatge més jove de l’obra fa una crítica ferotge als boomers que s’ho miren amb condescendència. Al final, malgrat que la proposta precisament confronta aquestes qüestions generacionals de manera molt intel·ligent, hi havia una sensació de déjà vu i aburgesament de públic i creadors.

No seria just, però, no entrar en els valors, que són molts, de la proposta. Com he esmentat, de manera molt subtil i creativa, l’obra ens planta aquest mirall generacional i compta amb una gran interpretació dels actors clarament molt ben dirigits per David Selvas amb un text que més enllà de l’obra de Molière planteja preguntes de llarg recorregut que, malauradament, els temps vertiginosos que vivim no els permeten l’espai d’anàlisi que requereixen però que La Brutal ens ha obert de manera molt intel·ligent i més necessària que mai.


Un text de Juan Carlos Romero

Tots els drets reservats

Fotografia cortesia de Festival Grec

El misantrop

Molière / La Brutal

Direcció: David Selvas. Dramatúrgia: Sergi Pompermayer, David Selvas.  Versificador: Pablo Macho. Ajudantia de direcció: Francesc Marginet. Escenografia: Alejandro Andujar. Disseny de llums: Jaume Ventura. Disseny del vestuari: Marta Pell. Ajudantia de vestuari: Patricia Carrión. Espai sonor i música:Paula Jornet, Adrià Jornet. Audiovisuals: Mar Orfila. Disseny del so: Efrén Bellostes. Fotografia: Marta Mas Estudiant en pràctiques: Joan Sentís.

Interpretació: Pol Lopez, Mireia Aixalà, Alex Pereira, Norbert Martínez, David Menéndez,  Júlia Genís, Laia Alsina, Albert Prat.