LA FAM DE L'EGO
Jan Lauwers
El debat entre art i entreteniment és llarg i cansat. En ell, els prejudicis afloren amb una sorprenent poca vergonya. Però davant les creacions de Jan Lauwers tot queda al descobert. Els fantasmes queden reduïts a purs titelles de la intel·lectualitat regnant, aquella que surt corrent com un gos quan li llencen l’ós de l’aplaudiment fàcil quan són ells mateixos els qui s’aplaudeixen doncs la resta només mira.
Jan Lauwers és un artista que no entén de fronteres. La seva formació plàstica va tan lluny com la seva visió de l’expressivitat. Toca tots els pals per propi plaer i per tal d’expressar-se amb llibertat total. De tot això va néixer la Needcompany, companyia de teatre que beu de totes les arts i totes les llengües. Pocs nius de creativitat tan vigorosos i contracorrent han aparegut a l’escena teatral des que en 1986 es va fundar aquesta companyia a Bèlgica.
El nom neix de la seva pròpia necessitat: I need company. Creatiu en la soledat i la companyia, ha portat els seus treballs al terreny de la literatura, la pintura i el cinema. Al costat de Grace Ellen Barkey, peça igualment clau amb les seves pròpies creacions, funden la companyia i tot acaba convergent en el teatre, al dansa i la performance. Dues ments, dos enormes talents.
Però abans de la Needcompany, el 1979 va crear a Gent juntament amb d’altres artistes el moviment Epigonenesemble que derivà en el Epigonentheatre zlv, sent zlv zonder leiding van, en neerlandès, sota la direcció de ningú. Del tot rellevant ara que tothom busca desesperadament nous líders per tot el món. Així, des dels inicis va destacar en la renovadora escena flamenca dels vuitanta arribant fins a l’actualitat. Joc i interpretació mirant-se cara a cara.
Ara The art of entertainment (2010) el porta a tastar de nou l’obscuritat. Needcompany mostra la mort d'un actor de carrera molt destacada en l’escena. Nou pas creatiu per a Jan Lauwers, aquest cop parlant de les necessitats de l'ego. L’obra ens mostra un actor que vol morir doncs la seva memòria arriba a la seva fi. La memòria és l’ànima sense la qual un no és res. Decideix llavors acudir a un reality show amb milions d’espectadors arreu del món anomenat The art of entertainment per tal d’acabar amb la seva vida en directe. Ell vol mostra la seva pròpia mort però acaba demostrant la decadència d’un món occidental que no veu més enllà de l’ego.
Text de Juan Carlos Romero
Fotografies, primera de Phile Deprez, segona de Miel Verhasselt