CAP A LA LLUM
Krause
Des que el disc arranca amb Something to write home about fins al Can’t shut me up final, queda clar que Susanne Clermonts trepitja amb determinació l’escenari del pop electrònic. El seu debut No guts, no glory (Sony Music, 2009) ja ha sorgit d’un contracte amb una multinacional després d’haver actuat amb el bo i millor de l’escena club com ara Vive la fête, CSS o The Ting Things. I ara, compartir escenari amb Kelis.
La música electrònica sempre ha gaudit de molt bona salut a Europa. En realitat, és l’únic gènere en el que han destacat moltes propostes sorgides fora del Regne Unit. La tradició és llarga a Alemanya, Suècia, Dinamarca, Bèlgica i Holanda. Tot i així, Krause va néixer del punk, de la ràbia, de l’energia descontrolada. El seu talent s’ha sofisticat però el repte continua intacte. El seu primer disc i els seus directes són només el principi. Ella és molt més.
El seu paisatge sonor és eminentment urbà. Tens la sensació d’estar immers en el riu organitzat de les grans masses que sobreviuen a les ciutats. Però ella és elegant i brillant en el principi, gairebé onírica. Un miratge, doncs ràpidament caiem en la duresa d’un ritme robòtic. Potser hipnòtic però molt més real.
Malgrat això, el somni és encara possible cantant Do it again. Tema lluminós i ballable en el millor sentit de les paraules. La nit comença a agafar protagonisme. La ciutat sedueix i enganya rere tantes portes per obrir, però en volem més.
No guts, no glory, primer single de l’àlbum, és desafiant. Sense collons no hi ha glòria. Al final de la nit sempre surt un nou dia i la farsa s’acaba. No cry, no pain, no way, no eyes… El carrer sense sortida de la desesperació ens menja la ment sense remei. La música respon a aquesta sensació i la seva veu en eco ens porta a sentir-nos en veritat atrapats. Una gran cançó malgrat el dolor. Potser el cel és la única via d’escapament. Soaring through the starlight sembla que la vida pugui tenir algun punt a favor. Els desitjos de volar més enllà de nosaltres mateixos són inevitables i, possiblement, necessaris. La cançó és d’una sonoritat electrònica plena de matisos, tota una demostració del millor pop.
El ritme és part fonamental a Follow me. Un gran treball de minimalisme electrònic al servei de molta creativitat vocal. I want a pony és en canvi visceral. Krause canta des de la seva energia punk, ens repta, ens crida literalment el seu desig per un poni dient molt de la societat capriciosa actual. La nostra malaltia és en nostre buit i ella ens colpeja amb ell.
No és possible la indiferència davant d’una força desbaratadora com la de Krause. T’obliga a afrontar el fons de la qüestió, els teus desitjos i tabús. Transforma l’energia nocturna en un motor vital, la creença en un mateix. Ella és pur talent i no pararà. Can’t shut me up és devastadora, com ha de ser.
Text de Juan Carlos Romero
Fotografia de Karen Rozetsky