L'ÀNGEL CAIGUT

Céline Renoux




Écrire…comme une terre à modeler, à réinventer, en perpétuel mouvement...le goût de la vie dans toutes ses couleurs, ses variations infinies, son parfum d'aventure. Céline Renoux meravella fins i tot amb la seva actitud davant la vida. La nit ens abraça amb el seus versos plens de desig, sentint cadascun dels seus batecs com a únic, com a impuls a seguir malgrat les ferides. El cel no deu esperar.

Si seguim la seva Ligne d’horizon (2010) arribem a la incertesa que tant defugim. Les persones ens trobem còmodes en la societat donat que aquesta no és més que un acord de mínims que la majoria pot complir. Però Céline ens recorda que l’existència sempre és incerta i apassionant. La visió de la llum no passa de ser un esbós de la realitat i el nostre cos vol sentir al màxim els seus sentits lluny de convencions. La tremolor dels seus llavis esdevé llavors un horitzó vertiginós i molt seductor.

Un volt per Nu le jardin, bleue la nuit (2010) és ple d’impaciència pel renaixement rere el dolor. El cos nu busca a l’arrel de la terra la resposta a tota incomprensió. El gel de la soledat imposada desfà tot estímul i restem exposats a la mirada de l’altre que altra vegada vàrem desitjar i ara se’n torna presó desesperada que no gosem a voler abandonar. L’ànsia per sentir-nos desitjats en difícil equilibri amb la veritable passió.


Fa uns anys, la seva La naissance du rêve (2008) ens convidava al descobriment des de l’inconscient. Abandonar-se com dos éssers que es descobreixen de mica en mica l’un a l’altre i a sí mateixos. Cada nova porta pot dur-nos al plaer més alt però també al dolor més intens, potser més plaent. La vida encarada a la mort té una bellesa possiblement més encisadora. Captiva el fals equilibri de pors tremolant a la corda del desig. Però també la mediocritat amaga tresors per a Céline. La mà estranyament impúdica que acarona allò desconegut és una alta existència, com els seus poemes.

Text de Juan Carlos Romero
Fotografies de Céline Renoux