AMB LLUM PRÒPIA

Kalliope Amorphous





És una artista plena de misteri que fa de la recerca de l’empatia per mitjà del subconscient tot un motor vital. Viatja a través de la llum amb l’objectiu de sortir d’ella mateixa per tal de comprendre a l’altre sabent que les normes no són més que una presó fruit de la nostra por a no ser acceptats.

I’m not a photographer or a narcissist. I’m an artist with a camera. Qui és Kalliope Amorphous?

Aquesta pregunta espero que no es pugui respondre a partir del meu treball doncs tot i que es tracta d’autoretrats jo no els veig com a tals. M’agradaria que l’observador sentís el meu treball de la mateixa manera i acostuma a ser així, la majoria de la gent no el veu com a autoretrats. Vull explicar històries convincents per mitjà d’aquestes imatges els conceptes de les quals impliquen transformacions físiques completes i una absoluta eliminació de la pròpia imatge. Quan algú em pregunta qui són els models, em fan feliç. Ha de donar-se tal assumpció doncs si enfoques la càmera a tu mateix només és per narcisisme. Pel que fa a mi, els meus autoretrats són l’oposat al narcisisme perquè m’he d’oblidar de la “Kalliope”. He d’eliminar meticulosament la idea de mi mateixa o al menys provar d’entrar en el meu subconscient amb l’objectiu d’arribar a l’essència d’allò que idealment m’agradaria representar. No acostumo a veure’m a les meves fotos. La meva sèrie més recent, Natsukashii, és probablement la més “jo” de totes.
De totes maneres, crec que molts dels meus sentiments subconscients i afinitats personals floreixen a través dels temes que tracto. Quan observo el meu treball objectivament, veig certs temes que tendeixen a repetir-se i n’aprenc molt de mi mateixa. No importa quin tema persegueixi un artista, és inevitable que la seva essència floreixi d’alguna manera.
Pel que a mi respecta, sóc un artista i somniadora de dia. Tendeixo a veure-ho tot de manera poètica i en termes metafòrics. A tenir una visió romàntica de les coses i l’art visual és una manera de fer que aquesta visió sigui possible. L’art és la meva feina durant les 24 hores. Quan no estic treballant en la meva fotografia, la qual és la meva activitat principal, acostumo a veure’m involucrada en altres projectes artístics com la joieria o arts que barregen diferents mitjans. També faig perfums per a Black Baccara la qual cosa queda una mica lluny de la fotografia però també és una manera de representar històries evocadores. Les dues vies juguen en terrenys completament independents d’una manera molt interessant. Per exemple, tinc un perfum anomenat “Ophelia” que va inspirar la meva sèrie de fotografies del mateix nom.

Els nostres sentits distorsionen la realitat perquè tenen creuen cegament en la llum visible. El teu art transforma aquesta visió de la llum visible tot i ser-ne l’element essencial. Què és la llum per a tu?

És una pregunta interessant perquè estic molt fascinada amb l’estudi de la consciència i en idees sobre com cada individu té el seu propi “túnel de la realitat” com acostumava a dir Robert Anton Wilson. La seva teoria consistia en què tots percebem el món d’acord amb el nostre subconscient i els filtres que aquest crea a partir de l’experiència i les creences. Això no implica que no existeixi una veritat objectiva però sí que el nostre accés a ella resta arbitrada pels nostres sentits i experiències individuals. Les nostres percepcions de llum es corresponen amb aquesta teoria, perquè és impossible determinar si els individus perceben la llum i el color exactament de la mateixa manera.
Evidentment, la llum és columna vertebral de la màgia i les possibilitats existents en la fotografia. Per tant, veig la llum com l’eina alquímica definitiva en aquest art i gaudeixo jugant amb ella i manipulant-la de maneres úniques. Quan creem art, estem filtrant imatges i idees des de la nostra ment i provant de convertir-les en tangibles i “reals”, però finalment creem més il·lusions. La llum en sí mateixa és una il·lusió, així que la fotografia crea il·lusions per mitjà de la il·lusió en sí mateixa com a eina. Realment m’encanten aquest tipus de paradoxes.


El retrat és el teu únic marc de treball. Què hi busques en els rostres?

Depèn del projecte, però normalment m’agrada capturar gestos i matisos subtils que puguin aportar quelcom evocador a les imatges. Llegí fa anys una cosa interessant sobre uns investigadors que descobriren que la cara humana és capaç de realitzar 250.000 expressions. Quan em trobo davant i rere la càmera, molt del que succeeix és força espontani. Hi ha molt poca planificació més enllà d’un gest general de manera que el resultat sol sorprendre’m. No tinc ni idea de com quedo amb un determinat look i quan reviso una sessió el que em trobo sol ser completament diferent del que m’havia imaginat. Els conceptes es pensen fins a cert punt però el factor sorpresa sempre és la meva part preferida del procés. Amb 250.000 expressions potencials en una sola cara, sense tenir en compte el cos, sempre permeten que hi hagi un element inesperat. Allò inesperat és el que hem fa gaudir del retrat.

Circus Ghosts és una sèrie de retrats d’artistes circenses. On troben el vincle entre el circ i els fantasmes?

Tot i que es tracta d’autoretrats, va ser un intent de presentar-la des de la perspectiva d’un fotògraf documental. Pel que fa al tema, jo volia captar els matisos emocionals d’aquests personatges cobrant vida en mi conceptualment. Com a fotògrafa, volia capturar des d’una perspectiva càndida i íntima.
Cadascun dels personatges té una personalitat diferent i una història que explicar la qual miro de capturar per mitjà de la creació ambiental d’una sessió de fotos íntima. Volia captar la seva humanitat i personalitat, deixant que a l’observador entreveure rere la façana del maquillatge i els vestits totes les seves històries potencials.
Sempre he trobat en la idea del circ quelcom captivador. Volia que els retrats fossin atemporals per tal que no quedés clar si eren dels 1940 o més moderns. En aquest sentit, aquests personatges semblaven com fantasmes per a i doncs no pertanyen a un marc temporal concret.

Resurrecting Ophelia. Ophelia simbolitza quelcom especial per a tu?

Ophelia és un personatge pel qual sempre he sentit afinitat. A un nivell purament visual, hi ha una espècie de juxtaposició de bellesa i mort que m’atrau. La imatgeria poètica i artística d’Ophelia sempre ha semblat contenir tot això per a mi.
Em sento molt atreta per la mitologia i els contes de fades que contenen aquest tipus de tragèdia i bellesa visual. Vaig començar a treballar en aquesta sèrie basant-me en el vell conte Frozen Charlotte, que tracta d’una dona que es gela fins a la mort. Sóc una gran admiradora del treball dels pre-Raphaelistes i ells semblaven fets per a aquest tipus d’històries. No és una fixació amb la mort, tot i que ho pugui semblar. És més una consciència de la fragilitat de la vida juntament amb la meva preocupació per tot allò nostàlgic i melancòlic d’alguna manera.
També estava treballant en idees personals sobre l’aïllament i l’alienació en la imatgeria d’Ophelia. Tot i que la meva vida en general és molt feliç i em sento beneïda, tot allò obscur de la meva personalitat tendeix a ser molt melancòlic. Hi ha aspectes que tenen alguna relació amb el personatge d’Ophelia; moments en què em sento separada del  món, apart.

Llum o no llum, aquesta és la qüestió a Valkyrie on jugues amb les ombres. Tens una visió espiritual de la vida?

He explorat molts camins espirituals diferents però no tinc un tipus de creença espiritual fixa. Em faig eco de moltes idees espirituals que recorren la gama que va del misticisme cristià fins al vudú haitià. No tinc respostes sòlides al respecte, ni m’adhereixo a cap doctrina. M’agrada pensar que hi ha forces superiors operant rere la nostra realitat. Considero, a més, que puc estar completament equivocada. La brevetat de la vida és quelcom en què penso sovint i que a més m’inspira. Si pogués encapsular la meva visió “espiritual” seria més centrant-la en la brevetat i la preciositat de la vida i la ferma intenció de reconèixer-la i treballar-hi.

Persona Non Grata retrata persones marginals. Em vaig sentir profundament impressionat amb el retrat Bird Girl. La societat et fereix?

No diria que els meus treballs relacionats amb la societat em fereixin particularment, però m’apassionen les causes que observen aquells que la societat perjudica i margina. Aquest tipus de temes sempre formaran part de la meva feina d’alguna manera. Els marginats,  els perseguits, els inadaptats; son arquetips en els que estic en consonància. Aquests temes són part de la meva vida, tot i que a un nivell molt més subtil. És a dir, difícilment estaria en consonància amb ells si no hagués quelcom d’ells dins meu.
De petita era considerada una rara avis. Vaig aprendre a llegir i escriure a una edat inusualment primerenca, la qual cosa em convertia en una curiositat per als meus companys i professors. Jo llegia textos complexes de molt petita i acadèmicament anava molt avançada degut a això. De manera que la meva joventut em va inculcar molts sentiments de “diferent”, la qual cosa es va transformar en una naturalesa molt rebel en l’adolescència. Sempre he estat molt ambivalent en quant al conformisme respecte les normes o qualsevol idea de normalitat. El que es veu en el meu treball és probablement cru i d’alguna manera una dramàtica interpretació de tots aquests sentiments.
El retrat de Bird Girl va venir simplement perquè vaig pensar que seria una idea interessant visualment. Alguns entraran en aquesta obra i d’altres hi veuran simplement un exercici visual. Ambdues postures són correctes; rarament creo amb una única i sòlida intenció preconcebuda. Novament, és el tipus d’espontaneïtat i  màgia que gaudeixo. Molt del que hi ha a la sèrie Persona Non Grata, en la qual en realitat encara hi treballo en la seva edició, es va fer amb molt humor negre. Vaig visionar els més absurds, estranys i problemàtics personatges possibles, des de velles amb actituds horribles fins a nens completament trastocats. Part d’això es deu a què jo tractava de portar al límit la meva capacitat de transformació psíquica. En cada moment, m’agrada barrejar les sèries més “maques” amb d’altres completament fora de sí.

Sacred és una visió general de les icones religioses. És déu la llum que busques?

La sèrie Sacred és un dels meus primers treballs i probablement les imatges més personals. A diverses tradicions, els devots es vesteixen per a celebrar les seves divinitats. Aquest és l’esperit amb què vaig conceptualitzar les imatges.
Diversos sistemes espirituals o metafísics, tenen un terme denominat “cerca d’aspecte” que es refereix a la invocació de l’empatia en els aspectes de l’altre jo. Es fa servir sobretot tot l’espectre psíquic, no només l’ego. És el que miro de fer amb el meu art. Vull invocar aspectes amb la major empatia possible. Moltes vegades, aquest treball és una manera de sortir d’un mateix.
“Déu” no és quelcom que busqui exteriorment, més aviat internament. Crec que si la Divinitat existeix, existeix també a dins nostre i intento abraçar certes virtuts com la compassió i l’empatia tant com em sigui possible a la vida. Veig allò que jo anomenaria “divinitat” en el món natural i en els éssers humans que abracen la veritat i la consciència profunda de la resta d’éssers vius.

Hypnagogia és un estat mental entre estar despert i adormit que inclou somnis lúcids, al·lucinacions i experiències fora del cos. No és contradictori fer servir la llum com a via d’expressió d’experiències que van més enllà dels nostres sentits?

Quan l’altre dia vaig revisar la meva obra, em va venir un pensament paral·lel a la teva pregunta. Va ser el següent: definir un sentiment deprecia el sentiment. En altres paraules, tractar de definir qualsevol cosa a través de la paraula, de la imatge o del so, mai serà capaç d’expressar plenament o encapsular tal idea. La qual cosa és frustrant perquè marca els límits de tota expressió. Però alhora és inspirador perquè t’empeny a provar d’apropar-te a la visió o l’emoció al màxim. Art és una manera de convertir allò intangible en alguna cosa indefinida i no del tot tangible doncs està fixat en el temps però obert a la interpretació de l’observador.
Així doncs, com tot l’art té les seves limitacions. Art és el procés de mirar de fer tangible allò que és intangible d’alguna manera. Si un artista s’apassiona amb la seva feina, mirarà de derruir aquests límits tant com pugui. Quan tinc una emoció pel treball d’un artista, immediatament m’adono que ha portat el seu treball fins al punt exacte en què m’emociona. Això és potser més comú en la música, més fàcil d’assolir, però pot ser present a totes les arts.
Treballo en aquesta mena d’idees a diari, sempre revisant i replantejant. Rarament dono una sèrie per acabada. De fet, havia treballat en Ophelia durant anys i no l’he donada per acabada oficialment fins fa uns mesos. Una simple passa, la conversió de totes les fotos a monocrom és el que en va fer veure que havia acabat.
Responent a la teva pregunta, sí, crec que gairebé tot pot ser considerat contradictori. Però son les eines de què disposem.

Parla’m del teu concepte de l’amor.

Bé, em fas una pregunta per la que realment no tinc resposta! Com he dit, tendeixo a tenir una visió romàntica de moltes coses, però crec que l’amor és molt més subtil del que la gent creu. En aquest punt de la meva vida, crec que l’amor és l’habilitat de sentir empatia per algú o quelcom davant la més impossible desesperació. La compassió és probablement l’essència de l’amor; l’habilitat de sortir d’un mateix i comprendre honestament el que hi ha sota la pell de l’altre; anar més enllà del mer judici, de l’avaluació de l’altre ésser humà en relació a un mateix. Això és molt difícil perquè l’egoisme és la plaga dels nostres dies. Hi ha un perill en aquest tipus d’obertura i vulnerabilitat...però per això, l’amor en sí mateix tendeix a ser honestament perillós.


Entrevista per Juan Carlos Romero
Foto de Kalliope Amorphous