ELS COPS DEL PRESENT
Alexander Kluge
"Aquesta és la meva idea del cinema narratiu: la d’explicar històries, i quina és la història d’un país sinó la més vasta superfície de narracions?...No només una història, sinó moltes”. Alexander Kluge ha narrat moltes històries, fonamentalment les menys agraïdes, simultàniament des de prismes diversos, donant la volta als esquemes socials i artístics i deixant en evidència el fet que sense llibertat artística la convenció social és una fera aterradora. L’horitzó és devastador quan figures com Kluge són poc apreciades pel públic. Res nou sota el sol, si no fos per les excepcions com la seva obra.
Nascut a Halberstadt, Alemanya, el 1932, Kluge ha desenvolupat una carrera important en la literatura, el cinema i la televisió, sent àmpliament respectada pel risc i la seva indubtable lucidesa. Format acadèmicament en el camp del dret, un cop realitzats alguns curtmetratges esdevé un dels signants del Manifest de Oberhausen el 1966 juntament amb noms com Volker Schlöndorff, Werner Herzog, Rainer Werner Fassbinder i Wim Wenders. El punt de partida del manifest era l’estancament del cinema alemany després de l’emigració de les grans creadors alemanys durant el nazisme, així com la crisi econòmica de postguerra i l’aparició de la televisió. Les propostes es concentraven en la necessitat de crear un estat favorable a la producció i distribució de pel·lícules, la no creença en les pel·lícules d’època, el tractament de temes relacionats amb la joventut, la revisió del passat alemanys, etc.
Dins aquest moviment, Alexander Kluge dirigí el seu primer llargmetratge Una muchacha sin historia (Abschied von gestern, 1966), pel qual va rebre el Lleó de Plata a la Mostra de Venezia. La història d’una noia en la seva recerca d’una nova vida que acaba amb la presó.
Tot i un principi de carrera tan brillant en quant a reconeixement, la posterior obra de Kluge ha circulat només per ambients molt reduïts. Artistas bajo la carpa de un circo: Desesperados (Artisten in der Zirkuskuppel: Ratlos, 1968), parla de la independència artística mitjançant la metàfora de la substitució de la carpa d’un circ per un recinte emmurallat. Adaptar-se per tal de seguir creant però, es pot creure en un art adaptat? Aquesta pregunta només té una resposta en la carrera de Kluge: no.
Els seus treballs brillants es van succeint fins a assolir una de les seves fites creatives, Trabajos ocasionales de una esclava (Gelegenheitsarbeit einer Sklavin, 1973), crítica profunda de les convencions socials que van des del paper repressor de la família com a unitat social fins al paper servil adjudicat a la dona. La lluita de la protagonista femenina contra tots aquests murs és la lluita del propi Kluge contra la limitació en el fons i les formes.
Kluge ha barrejat gèneres, formats i esquemes narratius fins als nostres dies, sense oblidar el seu important treball a la televisió on a assolit nivells creatius que malauradament es troben lluny del gran públic. Ell mateix diu que el seu cinema és molt literari i la seva literatura molt cinematogràfica. Gaudeix, això sí, d’un enorme prestigi al seu país on el 2003 va rebre el premi literari Georg Büchner, el més important en llengua alemanya. El seu art és un veritable Ataque del presente al resto de los tiempos (Der Angriff der Gegenwart auf die übrige Zeit, 1985).
Text de Juan Carlos Romero
Foto cortesia de L'Alternativa