SENSE MIRAR ENRERE
High tone
El temps passa inexorable i amb ell la majoria dels ritmes que ens arriben de la xarxa inesgotable. Molts d’ells passaran desapercebuts de manera potser injusta i d’altres, en canvi, tocaran el cel qui sap si sense merèixer-ho. La moguda dub sembla que ha arribat per quedar-s’hi doncs viu un moment de gràcia on sorgeixen talents i blasfèmies a diari. En mig de tal tumult, els francesos High Tone són ja cavall de llarg recorregut i, a més, guanyador. El seu darrer àlbum, Out back (Jarring Effects, 2010), ens retrata la seva ambició en format doble. High Tone són ja una referència en l’escena francesa de tal calibre que podem escoltar la seva influència gairebé sense pretendre-ho. Com a bon exemple d’això tenim les nombroses col·laboracions amb col·legues de temps i espai. Sorgits a la segona meitat dels noranta dins el ventall de la rica escena dub francesa, compartiren llavors protagonisme amb grups ja clàssics com Le Peuple de l’Herbe. Ara, gairebé quinze anys després, no es reafirmen, ens reptem.
Out back arriba amb l’assumpció de ser dobla cara d’una mateixa moneda, la qual cosa no és gens fàcil. Efectivament, tot té la seva creu en aquesta vida però és difícil trobar-se-la a un grup que fa de l’estímul permanent el seu puny i la seva lletra. Res de nou sota el sol? L’ambició no implica qualitat, ben és cert, però aquí n’hi ha i per donar i vendre.
Aquest tapís de foscors industrials i electròniques atrapa gairebé de manera hipnòtica. Es tracta, en realitat, de dos àlbums més que d’un doble. Així, en lloc de parlar d’Out back ho hauríem de fer de Dub axiom i No border, esdevenint obres complementàries pròpies dels seus signants, dub finament adobat amb els nous temps del dubstep. Un treball dur i fosc.
Spank ens obre el primer disc, Dub axiom, amb una veu de tonada àrab que arremet ràpidament amb un so de to i ritme industrial. El seu ritme subjacent i in crescendo va marcant uns loops vocals entrellaçats. Sí, per a molts, aquest és el reflex dels temps que corren. Impecables i implacables, d’ací ens porten a la seqüència colorista tot i que gèlida que arrenca Dirty urban beat, esvaïda gairebé d’immediat en la foscor d’un ritme tètric, pausat només davant certs ecos vocals i algun reflex melòdic. Des de tal indústria metal·lúrgica inicial, caiem en l’era electrònica curiosament sota el títol Dub what, potser pels xiulets que s’hi escolten intermitentment acompanyant la seva primera línia melòdica d’entitat. Hi trobem, aparentment, una certa llum reggae, però aviat descobrim una sensació de bucle gairebé lisèrgic. Més endormiscat en el ritme és el tema Liqor, al·ludint més clarament als orígens reggae del dub. El sol s’obre pas a través dels sons envoltant les primeres paraules del disc sostingudes per una recorrent bona melodia. Banyant-se novament en alcohol, el seu dub es manifesta definitivament originari a Liqordub, demanant un feedback enèrgic. La seva melodia més aconseguida ens arriba amb el barroc subsòl de Rub-a-dub-anthem, melòdicament rítmic. Fly to the moon ens retorna a la foscor quotidiana deixant-nos preparats per al segon plat amb un Boggie dub production on juguen i recreen amb tot allò mostrat de moment.
I el segon plat, No border, arriba molt tenebrós. La guitarra que ens serveix el seu Space Rodeo ens angoixa com una pel·lícula de Kenneth Anger, fent gala de contundència verbal i rítmica. L’atmosfera esdevé onírica a Bastard, però és un clarobscur meravellós. Després, tints orientals i ritmes accelerats que entren en pausa davant el somni del retorn a Home way. I continuem per la seva particular ruta de la seda acaronant teixits sonors d’allò més evocadors. Propal és senzillament estimulant i ens serveix d’avantsala desconcertant davant la poderosa Uncontrolable flesh, tot i que la seva referència carnal esdevé llunyana a les sonoritats electròniques. Clarament, no quadra, i menys quan es parla de descontrol des del quadre de comandaments. Això sí, resulta innegable el seu so suggerent. Menys estimulant em sembla Ollie Bible, sense descartar que sigui intencionat. I arribem al 7th assault amb uns High Tone exultants, desplegant tots els seus encants. Senzillament, vigorosos. Al final, ens serveixen un Altered states i ens sentim lluny, molt lluny d’una experiència vital quotidiana que resulta ser l’únic que tenim. Torneu amb més, si us plau.
Text de Juan Carlos Romero
Fotos cortesia de High Tone