Quelcom realment bo
Del fred a la devoció. Laia Badrenas &
Clau de Funk triomfaren en la seva actuació a la sala Tarantos de Barcelona
dins la programació del Festival Mas i Mas 2014. El concert presentat sota el
títol Tribute to Chaka Khan & Prince
va començar amb una sala gairebé buida, les festes del barri de Gràcia no eren
competència fàcil, i amb ànim tímid, però la banda integrada per joves formats
al Taller de Músics i l'ESMUC, alguns ja professors, va acabar acaparant
l'atenció de tot curiós que tragué el cap per la Tarantos fins al punt de
gairebé no deixar-los marxar de l'escenari. No era per menys donada l'energia i
excel·lent solvència amb què van interpretar un darrere l'altre temes ja
clàssics del funk.
Laia Badrenas és una jove cantant de Manresa
que es mou en les aigües del funk, el soul i el gospel amb soltesa natural,
donant la seva pròpia suculència a cada melodia que interpreta. Sensual, dolça
però enèrgica, el millor de si encara ha d’arribar la qual cosa, assaborint amb
enorme plaer el que ja ara ens mostra, diria que és moltíssim. La banda, Clau
de Funk, compta amb un altre cantant, Alex Delgado, amb més nervi potser i un
complement perfecte a la veu de Badrenas, ambdós tenint els seus moments de lluïment
personal. Gabriel Amargant, al saxo, va ser del millor de la nit, en cada alè,
de solo a solo o com a mà estesa als acompanyaments. Músic jove però ja de vast
recorregut sumant experiències al costat de músics de la talla de Chicuelo, el
Niño Josele o Juan Perro. Diego Valenzuela, guitarra elèctrica, va lluir en un
parell de temes un protagonisme merescut, apropant-nos a camins més rockers.
Max Villavecchia va calar amb els teclats i la qualitat demostrada ja en altres
projectes al costat d'Enric Palomar, acompanyant el cantautor Enric Hernàez o
al capdavant del seu propi quartet. Miguel Arce al baix i Josep Cordobés a la
bateria són peces fonamentals, esplèndids ambdós. Cordobés va donar en els seus
solos el toc jazz a la nit, ple de matisos, subtils i poderosos, a un se li van
quedar ganes de allargar-los encara més. I el baix? Hi ha bon funk sense un bon
baix? Sí, n'hi ha, i pot ser esplèndid, però quan hi ha un bon músic com Arce
donant vida a les quatre cordes, tot encaixa, el vestit està complet.
L'homenatge a Chaka Khan i la seva banda
Rufus, que van florir el seu groove allà pels setanta, així com la seva carrera
en solitari, amb temes com Tell Me
Something Good, autèntic clàssic amb el que la Laia Badrenas no només va
enamorar al públic, i no és per menys donada la seva veu i la seva presència,
sinó que el va acabar enredant per participar acabant no en something good sinó en something really very good. No va faltar
a la part de Prince el gran Kiss amb
el qual Alex Delgado va presumir i amb raó de dots vocals. He d'admetre que per
alguna raó jo tenia més en ment la versió greu de Tom Jones però Delgado em va
retornar als orígens amb molt bones maneres. De Prince a Chaka Khan i viceversa,
en arribar els bisos es van acceptar peticions i es van arrencar amb el Superstition de Stevie Wonder. I encara
que ells aconseguissin sortir de l'escenari tot i els aplaudiments insistents,
la nit no va acabar ni acabarà perquè ells tornaran. Potser en altres
formacions, altres propostes, però el seu camí serà llarg i esperem poder veure-ho.
Text de Juan Carlos Romero
Laia Badrenas website www.facebook.com/laiabadrenas
Clau de Funk website www.facebook.com/claudefunk123
Foto cortesia del Festival Mas i Mas
Tots els drets reservats