NAU NUA: LAIA MARULL

Des de ben endins

Laia Marull, actriu nascuda a Barcelona, està protagonitzant una de les carreres interpretatives més fascinants i elogiades de tota l'escena espanyola, tant en cinema com en teatre. Tot va començar el 1993 quan Lluís Pasqual li va oferir un paper a l'obra Roberto Zucco de Bernard-Marie Koltès. El muntage va ser tan arriscat com polèmica l'obra original, amb escenes d'un hiperrealisme brutal, i va servir per a pressionar les institucions en la reivindicació del Palau de l'Agricultura com a nova seu del Teatre Lliure. El projecte de Fabià Puigserver, mort dos anys abans, encara estava per construir malgrat comptar amb el compromís polític i el Lliure es va cansar d'esperar portant la cruesa de Roberto Zucco a un palau en estat encara d'abandó. Enmig d'un repartiment amb grans noms del teatre català i amb un molt jove Eduard Fernández com a protagonista, la crítica ja va destacar aleshores el treball "d'una esplèndida i joveníssima Laia Marull" (Gonzalo Pérez de Olaguer: El Periódico - 14/09/93).

El recorregut posterior ha estat d'un gran aprenentatge ple de passió per una professió que ella descriu sense dubtar com a molt bonica. El seu pas per la televisió catalana amb la sèrie Estació d'enllaç va popularitzar sens dubte el seu rostre des dels inicis, però la seva gran dimensió com a actriu la trobem a treballs com l'esmentat Roberto Zucco (1993), Lulú de Frank Wedekind (2001) dirigida per Mario Gas, encarnant una femme fatale conscient de la seva sexualitat, lliure de culpes i creada per Wedekind des de l'absoluta admiració; Hedda Gabler de Henrik Ibsen (2012) dirigida per David Selvas, novament una dona vivint a l'extrem, trencant costures (difícil pensar en Laia Marull sense que la seva imatge amb el revòlver daurat et vingui al cap); o el monòleg La llista de Jennifer Tremblay (2016) dirigit per Allegra Fulton on interpretà una dona atormentada, obsessionada per trobar un equilibri en el seu rol social però que va prescindint d'allò veritablement important. No hem d'oblidar els seus papers merescudament premiats al cinema: Fugitivas (2000) de Miguel Hermoso, Te doy mis ojos (2003) d'Icíar Bollaín i Pa negre (2010) d'Agustí Villaronga; sengles Goyas als que cal sumar interpretacions tan elogiades i diverses com les recents Brava (2016) de Roser Aguilar, Quatretondeta (2016) de Pol Rodríguez o La madre (2016) d'Alberto Morais; i personatges històrics per a televisió com les memorables Joana la Boja a la sèrie Carlos, Rey Emperador o Ermessenda de Carcassona, ambues dones d'una gran intensitat però de destins oposats: la primera dominada pel poder, la segona esdevenint el poder en persona.

Laia Marull arriba a l'entrevista riallera i de seguida es fa present la seva intensitat, la seva fortalesa i una sensibilitat nascuda ben endins que transmet a cada mirada i t'obliga a valorar cada detall. Efectivament, més enllà de les seves paraules, a Laia Marull cal trobar-la en la seva llum, la mateixa que nodreix la passió amb què dona vida a cada personatge.

A la teva carrera han tingut molt més pes els personatges dramàtics que no pas les obres de comèdia, malgrat que sí has pogut demostrar la teva vis còmica en alguns projectes i amb èxit. Creus que la comèdia està poc valorada?

De vegades es confon comèdia amb escena alegre, i és molt més complex que això. Quan estudiava interpretació, un dels exercicis consistia a passar de drama a comèdia contínuament i el moment de la comèdia era el més complicat. Tothom pot tirar de tristeses internes però fer comèdia a escena és realment difícil i trobo que no es valora prou. Cal diferenciar entre recrear una experiència alegre a escena i allò que resulta còmic, no són el mateix.

Recentment a la pel·lícula "Quatretondeta" hem pogut veure la teva vis còmica.

Malgrat que el meu personatge no és qui porta el pes de les situacions còmiques.

Cert, però sí es troba immers en una atmosfera de l'absurd que permet gaudir de la teva expressivitat en un context de comèdia.

Sí, va ser molt divertit fer aquesta pel·lícula amb tota la gent que hi va participar, tan boja i divertida.

Malauradament, és una pel·lícula que no s'ha vist gaire.

Però és que jo estic desesperada en aquest sentit perquè la majoria de les pel·lícules que faig no es veuen. Amb la crisi hem vist com els projectes considerats mitjans que abans s'estrenaven mitjanament bé ara han passat a ser pel·lícules molt petites i minoritàries. Jo no sé què passa però no se'ls dona la oportunitat de créixer. S'estrenen en molt pocs cinemes i de molt mala manera. Has de tenir la sort que algú amb repercussió l'esmenti perquè es faci una mica de rebombori ja que no es dedica ni un duro a promoció. Si no, aquestes produccions es moren i és realment trist perquè moltes tenen un valor magnífic. No vull dir que totes siguin bones, però hi ha molta feina al darrere i no tenen prou suport. Per exemple, "Quatretondeta", "La madre" o "Brava" són pel·lícules que trobo que tenen molt de valor que es perden en l'oblit.

És cert que si mires les pel·lícules nominades als Goya, trobes que moltes han tingut una vida molt curta a la cartellera.

Jo tampoc te'n puc donar una explicació. Sí sé que hi ha menys diners invertits i que el ventall és molt més petit. Les grans produccions de Tele5, Antena 3, etc, sí que disposen de més promoció, però bona part de la producció cinematogràfica disposa de molt pocs mitjans i zero per a la promoció, la qual cosa trobo que és una falta de respecte cap a l'espectador en general perquè moltes pel·lícules tenen subvenció, sovint molt petita, però per poc que sigui s'haurien de dedicar uns recursos per tal que s'estrenessin en millors condicions. Si el contribuent hi ha posat diners també té dret a poder-les veure. No sé com s'hauria de fer, però s'ha de trobar algun sistema. Potser que passessin per una segona roda de projecció no sé on, o fer biblioteques a Internet per fer possible el seu accés. No sé què s'hauria de fer però aquesta cosa d'acabar en un forat negre és molt trist i injust pel contribuent. I aquí també entra el tema de la promesa d'una llei de mecenatge i que no ha arribat mai. No es pot deixar en aquesta terra de ningú una indústria tan important com ho és la del cinema per a un país.

Creus que una xarxa de sales públiques seria una opció?

Jo crec que sí seria interessant, és més, crec que hi haurien d'estar obligats en certa manera. Si es posen diners públics, per pocs que siguin, que ho són, cal valorar que el cinema costa encara molt més i exhibir-lo potser no costa tant. Per tant, sí trobo que estaria bé que hi hagués determinats cinemes amb ajudes, ja que la quota de pantalla no ha estat possible, i el mecenatge tampoc, doncs cal proposar solucions.

I en el cas dels treballs de les directores és encara més complicat.

Sí. Encara estan en un segon pla. Per sort en els darrers anys, per exemple, als Premis Gaudí hi hagut com la meitat de premiats que han estat dones, la qual cosa és molt destacable en comparació amb la seva producció, que és molt minsa. L'Associació de Dones Cineastes proposaven una quota. Jo no estic del tot d'acord amb les quotes perquè sempre m'han fet com ràbia, però en aquest cas vaig firmar el document. Vaig pensar que s'ha de començar per alguna banda perquè si no s'acaba en "saco roto" com sempre passa amb les promeses de possibles canvis. Aquesta proposta em va semblar que no estava malament perquè dona la idea de donar més opció per puntuació per aconseguir subvencions a dones directores, guionistes i productores. Crec que això pot accelerar un procés d'igualtat.

Perquè al final el cinema, com la societat, funciona molt per inèrcies.

Sí, cert.

I és important per la societat tenir referents de dones cineastes.

Exacte.

A les escoles de cinema hi ha més dones que homes però després...

Passa a totes les professions però en el cinema és molt evident.

A què es deu aquest sostre de vidre?

A la societat en què vivim que és patriarcal, amb models on la dona professionalment sempre ha de demostrar més que un home. En el cinema passa que hi ha menys històries explicades per dones per tant hi ha menys personatges femenins interessants, però no lluitem entre homes i dones per aconseguir la mateixa feina, perquè el personatge és masculí o femení. Potser la lluita està en els sous, on diuen que hi ha situacions de desigualtat però jo no m'hi he trobat. No m'atreviria a dir-ho, però és cert que passa a totes les professions.

Als EUA sí hi ha aquesta polèmica. Allà els sindicats tenen molt de pes en les produccions.

Aquí els sindicats no hi pinten gaire.

Per tant tot depèn del que negociï cadascú.

Hi ha un conveni d'actors que garanteix uns mínims en horaris i sous, però són bastants bàsics.

I les dones al cinema tenen un recorregut més curt que els homes.

En general crec que sí, potser més al cinema que al teatre. El teatre permet fluctuar en més edats que en el cinema, on l'edat és més evident. Arriba un moment que sí que et fa por: dona, més de quaranta anys...sembla que tot és complica, però després recordes que hi ha molts exemples que permeten pensar que pots continuar treballant i vivim d'aquesta professió. Però sí que és cert que en el cas de la dona hi ha una major pressió per l'aspecte físic, especialment com deia en el cinema, cosa que en el cas de l'home no passa tant. Al cinema espanyol el galant pot ser un home poc agraciat, mentre que amb la dona és difícil.

Creus que un ressorgiment en el cinema com el que està vivint José Sacristán amb qui vas treballar a "Quatretondeta", és més complicat que passi en una actriu?

Ho trobo meravellós, tant de bo em passés quan tingui setanta anys...bé, de fet, tant de bo em passés ara mateix! Com abans millor! Hahahaha Però bé, no em puc queixar. No sé, però, si per a una dona és més difícil, no m'ho he plantejat mai. Li va passar a Terele Pávez amb l'Álex de la Iglesia. Hi ha actrius que sempre són allà també, però és cert que hi ha fenòmens molt estranys en el cinema, tant per homes com per dones. De sobte apareix un actor amb qui tothom vol treballar i els altres queden en segon pla, però hem d'estar preparats per aquesta circumstància perquè forma part de la professió. Així com hi ha actors que els costa molt començar a treballar i que no paren de fer càstings, a mi em va passar que a la primera em van contractar, són coses del món de la interpretació. Jo vaig tenir la sort abans d'acabar l'escola d'interpretació i per la porta gran. Però en canvi hi ha moments en que ho passes molt malament perquè ningú no et truca.

I com vas decidir dedicar-te a la interpretació?

Doncs per culpa de la Mafalda.

Per culpa? No gràcies a? T'està traint l'inconscient?

Hahahaha No, no, gràcies, gràcies!! Hahahaha Ara estic una mica pessimista. També parlant de la Mafalda, qui pot ser molt optimista?

Com a mínim, els dibuixos fan gràcia...

Això sí...alta comèdia! Va ser un dia que jo estava en un concert i el meu pare em va regalar el "Todo Mafalda" i em va dir que era màgic, que si li feia una pregunta ella et contestava. Durant la nit, jo estava parlant amb unes dones i van comentar que havien anat a una escola d'interpretació i que a mi m'encantaria. Jo em vaig posar molt nerviosa i vaig agafar el llibre i vaig fer allò del dit, que va caure en una vinyeta que ocupava tota la pàgina amb la Mafalda dient "Si así no lo hiciereis que dios nos libre de la que se va a armar". No vaig poder dormir en tota la nit i l'endemà vaig anar corrent a dir-li a la meva millor amiga que ens havíem d'apuntar a interpretació, a l'Institut del Teatre o on fos, però que ho havíem de fer. Després, per coses de la vida, jo no vaig poder anar a l'Institut del Teatre perquè m'havia compromès amb la meva mare a treballar de monitora tot l'estiu a la granja escola que ella tenia i finalment vaig anar a les proves a l'escola de la Nancy Tuñón, on vaig estudiar. I quan només havia fet primer, el Lluís Pasqual buscava nenes de quinze anys o que ho semblessin per fer el personatge de "Roberto Zucco" a la nova seu del Lliure, la primera representació a la nova seu abans de començar les obres. I va ser gràcies a la meva amiga que sí va poder anar a l'Institut del Teatre! De fet, per coincidència amb la mort del meu pare no vaig poder anar al càsting, però em van tornar a trucar i em van agafar. Coses del destí, estava escrit en els oracles!

En la Mafalda, vols dir...

Exacte, hahahaha! I jo no podia decebre!

I com va ser aquella primera experiència al Lliure?

Va ser una experiència brutal, molt emocionant. A més, per mi va ser un aprenentatge explosiu doncs jo només havia fet primer a l'escola d'interpretació. De fet, encara continuo treballant així, no tinc molta tècnica. Tot va ser molt intuïtiu, molt inconscient, tot i que segurament va ser més conscient del que crec, però sovint penso que és el millor treball que he fet mai perquè hi havia una part d'inconsciència i força estant allà sense saber molt bé ni com ni perquè que va ser fantàstic. A més era una obra molt esperada a la ciutat. Lluís Pasqual havia estat treballant a l'Odéon-Théâtre de l'Europe de París, i va tornar per fer aquesta funció. En acabar l'obra, sortíem tots, que érem fins a vint actors, amb la maqueta enorme que Fabià Puigserver havia fet de la nova seu del Lliure, que finalment es va construir. Aleshores es tractava, però, de reivindicar que aquell espai fos el nou Lliure. I l'obra va ser molt potent. Hi havia l'Eduard Fernández fent de Zucco. Ell venia dels Joglars i ningú el coneixia com a actor dramàtic, però tenia una força impressionant. També hi eren l'Orella, la Vilarasau, la Lizaran, el Bosch, el Benito, l'Amparo Moreno, el Lucchetti i el Torner, que ja ens han deixat els dos... Hi havia tot de gent boníssima i jo allà al mig, flipant i divertint-me molt. Començant a entendre la professió i la passió que requereix aquesta feina que és molt bonica.

I la interpretació què ha suposat per tu a nivell personal?

No ho sé. Sóc una persona que no m'agrada pensar ni en mi ni en el futur ni en com sóc o deixo de ser. No m'agrada. Sóc com puc! Per una banda, estic sempre fent dissecció de personatges però per l'altre no m'agrada fer-ho amb mi. És graciós. Crec que la meva introspecció ha estat més a través dels meus personatges. Descobreixes coses de tu que les fas en nom d'un altre i això és molt divertit i interessant sobretot. És una professió molt paranoica però també molt lúdica, doncs sempre estem jugant a explicar un conte i moure coses en l'espectador, intentant que busqui en el seu interior i hi descobreixi alguna cosa nova. En aquest sentit és una professió molt bonica.

I per tu, què és fonamental que tingui un actor a part de la tècnica?

La capacitat de transmetre. L'empatia i l'observació són molt importants, però sempre t'ho pots inventar. Encara que allò que viu un personatge no m'hagi passat, busco dins meu per a crear-ho i a través del que trobo en mi ho puc viure. Hi ha un mestre japonès que va treballar amb el Peter Brook, el Yoshi Oida, que parlava de l'actor invisible fent referència a la cultura ninja, i deia "jo no vull ser l'actor que assenyala la lluna dalt d'un escenari amb el públic dient "què bé que assenyala la lluna!". Jo vull ser l'actor que assenyala la lluna i el públic veu la lluna". I jo vull ser aquest tipus d'actor. No sempre ho aconsegueixo.

Creus que no?

Hi ha moments que sento que sí, però el que tu sentis i el que sent el públic... Sí m'arriba el que senten, però de vegades penso que sóc un frau, hahahaha. En general sóc bona amb mi mateixa i sento que ho faig prou bé i que arribo al públic. També passa que sents que no arribes on volies arribar, cada procés és un món, i també afecta qui és el director i qui són els teus companys d'escena. És molt difícil, però evidentment si sentís que no sóc bona ja m'hauria retirat.

Creus que aquesta capacitat d'autocrítica és molt present en el món del teatre?

Més enllà del teatre, en el nostre país l'autocrítica no és gaire freqüent. Començant pels homes que El Roto pinta amb el nas negre. Som zero autocrítics, i en el món del teatre i el cinema també passa.

Hi ha molt de narcisisme i egocentrisme?

Sí, déu n'hi do. Ara, he de dir que també es formen famílies per treure el projectes endavant.

De fet, és molt clar que la majoria dels projectes surten endavant gràcies a la col·laboració.

És que calen equips gegants, sobretot en el cinema. I cal posar-se d'acord per explicar una història amb una sola veu. N'hi ha que tenen moltes punyetes, no et diré que no, i malauradament reben més atenció, de vegades, però molts menys del que sembla des de fora. La gent va a treballar oferint el millor d'ells al servei d'una història.

I parlant d'històries, com et veus treballant en comèdies?

M'agradaria molt però em veig poc perquè no en tinc l'oportunitat. També em faria por perquè el tempo de la comèdia és molt difícil i sense practicar-lo et queda lluny. L'he tocada tant en teatre com en cinema i l'he gaudida molt, i m'hi veig. En el meu interior jo sé que seria molt bona comedianta, hahahaha.

Com en el cas de "Quatretondeta".

Allà estava envolta envoltada de còmics fantàstics: Sergi López, José Sacristán, Julián Villagran...tots amb una gran vis còmica i jo allà al mig. La història és molt bonica, amb aquesta cosa macabre de fer comèdia de la mort que és més freqüent del que pensem perquè la vida i la mort es toquen. Als funerals hi ha una gran possibilitat de fer comèdia. El director és el Pol Rodríguez, que ve d'aquelles terres d'Alacant, i va aconseguir la col·laboració de tot el poble per a fer els cors i la gent venia encantada. Jo feia de mestre de cerimònia amb un sabre...vam reproduir tot un poble i la gent de les contrades es va implicar d'una manera que sense el Pol no hauria estat possible.

Un ambient molt de Berlanga!

Totalment! La gent d'allà té una alegria de viure molt divertida.

La memòria que tinc de tu més impactant ve del teu paper de Hedda Gabler al Lliure, un personatge que trenca amb totes les convencions.

Vaig gaudir molt amb aquest personatge però va ser molt dur també. Trobar què li passava i les seves motivacions va requerir molt de treball però vam fer molta pinya tot l'equip i d'alguna manera vam trobar una possible Hedda de les moltes que es poden mostrar.

Tenia molt de la Laia Marull aquella Hedda?

És molt allunyada. Era una Hedda més propera a mi en el sentit que no era una Hedda freda i calculadora que s'avorreix, com s'ha presentat sovint, sinó una que lluitava contra tot això contínuament, una més activa, la malícia de la qual no era mai per ser dolenta. Tots els meus personatges tenen molt de mi, encara que sigui una assassina. Com comentàvem abans, treballo molt buscant dins meu encara que sigui algú molt allunyat de mi. És molt complicat, difícil d'explicar, quan comences a llegir sobre un personatge que has de fer hi ha una part racional però també una de molt sensorial. Els personatges van sortint mentre els treballes, quan vas fent tot el seu recorregut, sobretot en el teatre, i quan sents que l'has trobat és quelcom de sensorial, més que emotiu. Sents que ja el tens. La Hedda en particular va ser molt difícil perquè és un personatge molt complex.

El concepte sensorial trobo que escau molt bé en el cas de Hedda Gabler. Penso ara en el film "Lady Macbeth", on la protagonista passa per sobre de qui sigui per sobreviure en un moment en què la dona és poc més que un objecte, fins i tot d'intercanvi econòmic entre famílies.

Sobreviure per l'alliberament d'uns cànons que t'ofeguen. La Hedda ja diu que té uns rampells dels que no se'n pot estar. Moltes coses les fa per pur impuls, però és un personatge molt tràgic. Una persona que no pot estar a la verdadera pell, amb molta lluita interna, per molt que semblés molt frívola, com si estigués per sobre de tot, però no era gens així. Una lluita constant amb la seva naturalesa dins d'un context on no podia ser ella mateixa en cap moment. I jo la vaig voler mostrar en aquesta lluita, però arribar amb aquella pistola, al final, aquell dispar... viure aquell moment, aquella lluita cada nit va ser molt dur.

Et resulta difícil deixar enrere els personatges?

Alguns sí. Per exemple, el cas de la Lulú és el que més m'ha costat. Era un repte físic i mental molt bèstia estar més de tres hores a l'escenari. Però també té un punt molt interessant el teatre en aquest sentit. De vegades se't fa dur haver de tornar a fer l'obra ja que sempre tens l'angoixa de si ho faràs millor o potser pitjor que el dia anterior. Però hi ha una part molt bonica en aquest ritual, ja que sembla que t'estàs repetint però cada nit la gent és nova i trobes coses noves en la teva interpretació. Aleshores penses "ara sí que ho sé fer, collons, i no abans! Que tornin els que ja l'han vista, que ara ho faig millor!!!". Sempre hi ha matisos que van guanyant força a cada representació i que fan que l'obra vagi millorant. També pot passar que ens perdem com a companyia perquè es desvirtuï alguna cosa i el projecte perdi força. És una feina dura, has d'anar amb cura de no desviar-te. Cada dia és una incògnita, tens l'angoixa però després dalt de l'escenari és una obra diferent, i en general veus que vas guanyant terreny. També passa com a espectador, fins i tot amb una pel·lícula que tornes a veure després de molts anys. Hi trobes coses noves.

Molts dels teus personatges més recordats es mouen entre la fragilitat i una gran fortalesa, com en el cas de "Te doy mis ojos" o "Brava".

Però no ens passa a tots això? Som forts en certes coses i febles en d'altres. Cert que faig uns personatges que viuen en l'extrem, però tots tenim fortaleses i debilitats. De vegades les persones semblen molt fortes però no ho són tant, com la protagonista de "Brava", que pots pensar que és una persona freda i no li veus la seva fragilitat, donat que no coneixes el seu recorregut emocional.

Creus que ella era conscient de la seva fragilitat?

Sí, sobretot després del que li acaba passant. Potser abans no n'era tant conscient. La fragilitat et pot fer més valent i generós però a alguns els fa més "xungos" que ningú. Jo no sé com és la gent, però ningú és blanc o negre, sinó una barreja de moltes coses que fan una unitat amb tot de matisos, i això és el que vull transmetre, són els personatges que m'agraden.

Aquesta capacitat de transmetre aquesta fragilitat és més un treball teu que no una definició del personatge?

Jo sóc molt responsable d'això en el moment que em demanen fer un personatge. Els dos exemples que m'has posat són personatges molt malmesos que necessiten la fortalesa per sortir-se'n. Les dones maltractades amb qui vaig parlar quan treballava el personatge de "Te doy mis ojos" em van mostrar com a tret comú la seva fortalesa, quan podries pensar tot el contrari, doncs són persones que han estat subjugades a un altre que et poden fer creure que són dèbils, però vaig trobar tot el contrari, una gran fortalesa i coratge.

Tu et veus a tu mateixa com una persona forta?

Sí, però també amb molta fragilitat de la que no me n'amago. Jo sóc molt bleda i susceptible, però tinc una fortalesa interior que espero que m'acompanyi sempre. Mai se sap. Sempre penso que tot m'anirà bé, però aquesta confiança també minva bastant quan veus que t'han donat molts premis i de sobte triguen a trucar-te, i pateixes. Sí, vas a uns Goya però ja no ets mediàtica, ja tens més de quaranta anys, et surten arrugues i t'arriben les inseguretats, però tinc una força interior en la que confio, malgrat que sóc conscient que hi ha molts factors que no depenen de tu i això preocupa molt.

I has pensat mai en l'autoria o la direcció?

No, la veritat és que no.

Però tens d'altres inquietuds artístiques?

M'agrada la fotografia i anar a classes de ball, però són coses que no puc oferir perquè les faig només des del gust personal, des de la tonteria. M'agradaria tenir la faceta de dirigir o escriure, però no la tinc. Seria una mica més independent, però també tindria més frustració potser, perquè és molt difícil aconseguir fer una pel·lícula.

Per acabar, em podries explicar un somni o un record d'infantesa?

No recordo els meus somnis, així que t'explicaré un record. El meu germà i jo amb uns veïns vam trobar uns cadells de gos que els tenia una gossa salvatge, i nosaltres ens en vam quedar un, perquè es morien de gana. A casa ja en teníem un, un gos llop molt gran, el Rock, i el nou va veure que havia de seguir-lo i copiar tot el que feia. Era molt divertit, perquè quan el Rock creuava la pota, l'altre ho feia idèntic, tot clavat! I es va anar fent gran, però tot i ser gran encara era molt jovenet quan una nit de tempesta, amb les que els gossos es posen molt nerviosos, ell va començar a picar la porta de casa, perquè els teníem al pati. Curiosament no semblava nerviós, però volia entrar. Li vam obrir la porta i va anar a cadascun de nosaltres a donar-nos la pota. Com si volgués tenir aquest moment amb la família. Després el vam portar a dormir a fora i l'endemà havia desaparegut. Estava malalt i estàvem convençuts que havia marxat al algun lloc a morir i, efectivament, al poc temps vam trobar el seu cadàver al bosc. Algú de la família havia sentit que alguns gossos quan senten que es moren, se'n van. El Reggae es deia.

Una entrevista de Juan Carlos Romero
Fotografies de Claudia Costa Oropeza
Cortesia de Laia Marull
Tots els drets reservats