En conversa
Des de Cuban Art News
Malgrat que reflexa una clara identitat femenina, García diu
“La meva obra no té res a veure amb el feminisme”
Una entrevista de Maya Quiroga Paneque
Traducció al català de Juan Carlos Romero
 |
| Aimée García, Marea, 2012 Courtesy of the artist |
El diàleg amb l'artista cubana es produeix en
una tarda plujosa de novembre. Aimée m'ha confessat per endavant que és una
dona de poques paraules. Vesteix una senzilla brusa blanca amb petites alforges
a la part davantera. I és que les labors i manualitats són part indissoluble de
la seva vida i obra creatives. "Quan
era petita em cuidava una senyora que em va ensenyar a brodar i teixir. La meva
mare també tenia molts coneixements sobre manualitats. Això, encara que un no
ho vulgui, va tenir una gran influència en la meva ", comenta quan
parlem sobre el tema.
Aimée García Marrero (Matanzas, 1972) és, en
el món de la creació femenina, una mena de rara avis. Encara que en els últims
anys la seva poètica ha esdevingut espai per a la confrontació i actualització
d'un discurs distintiu dins de la mirada de gènere, Aimée afirma que no ha
estat una intenció expressa. Per a ningú és un secret que el seu llenguatge
plàstic, a més d’existencial i introspectiu, està marcat per la seva identitat
femenina.
El seu art també apel·la a recursos de la
postmodernitat com la intertextualitat i presenta profunds ancoratges amb l’ús
de signes i allò simbòlic. Gravadora, pintora, escultora, la seva obra ha
arribat a dissímils escenaris tanmateix a Cuba, Estats Units, Veneçuela, Mèxic,
Espanya.
 |
| Aimée García, c.2006 Courtesy of Alida Anderson Art Projects |
Com
arribes al món de la creació artística? Hi havia una tradició familiar en
aquest sentit?
De nena vaig entrar a l'Escola Vocacional
d'Art de Matances, on hi vaig ingressar el 1987. Després vaig transitar el
nivell mitjà fins graduar-me a l'Institut Superior d'Art (ISA) (1996). A la
meva família no hi havia ningú interessat en l'art de manera professional. El
major acostament va ser com a hobby per part de la meva mare i alguns oncles i
ties materns.
Els teus
estudis a l'ISA coincideixen amb la profunda crisi econòmica que va tenir lloc
després de la caiguda del Camp Socialista, una crisi que a Cuba va ser coneguda
com el Període Especial, que va tenir el seu moment més crític entre 1992 i
1994 Quina repercussió va tenir aquesta crisi en l'anomenada generació dels 90,
a la qual pertanys?
Quan nosaltres emergírem en el panorama
artístic cubà, la generació dels 80, que va participar en accions culturals tan
polèmiques com l'exposició del Castell de la Reial Força, havia patit un èxode
massiu. A nosaltres ens va tocar afrontar l'anomenat Període Especial amb totes
les seves complexitats. A partir d'aquí es va començar a assumir l'art d'una
manera més simbòlica, diria jo, des del punt de vista icònic.
D'altra banda, com no hi havia recursos ni per
construir un bastidor, havíem d'estar inventant constantment. Un s'ho feia amb
el que trobava, fèiem servir el llenç que aparegués.
A
aquests difícils moments es van sumar la censura i les traves de les
institucions artístiques ...
La nostra generació va començar a produir un
art controvertit d'una manera més solapada, no com la generació dels 80 que ho
feia de forma més oberta. Recorríem a les apropiacions i a una visualitat, crec
que més edulcorada, de manera que l'enfrontament amb la institució no fos tan
directe. De fet, aquesta estratègia de simulacre encara es manté.
 |
| Aimée García, Untitled, 1994 |
En l'art
hi ha una tendència anomenada per la crítica com a neohistoricista, podríem
definir-se com a tal?
Ho he abordat explícitament en obres molt
puntuals, com a la sèrie Gust del silenci
(2002), on vaig partir d'objectes de la vida familiar i la quotidianitat com
cassoles brodades i una taula amb unes estovalles brodades. Amb aquesta sèrie
volia parlar sobre les càrregues silencioses que es donen en la vida de
qualsevol dona, prenent com a pretext els objectes de la cuina.
Des que estudiava a l'ISA, les meves primeres
obres prenen referents de la història de l'art però no tan directament. Més
aviat vaig utilitzant temes mitològics i del Renaixement per parlar de les
meves inquietuds com a artista, i per indagar en temàtiques més actuals. Encara
que la meva obra ha anat evolucionant, he mantingut aquesta manera de dir la
meva creació.
Tens
consciència de la teva condició d'artista dona i de la presència d'un
llenguatge de gènere en les teves obres?
El tema de gènere es dóna de manera implícita a
la meva obra, encara que no vulgui assumir-ho, però no és una prioritat del meu
treball. Està unit a la meva essència com a dona i com a observadora del món
circumdant. La meva obra té una gran càrrega d’autoreferencialitat doncs parteix
de reflexions sobre la societat i sobre la meva condició de dona.
 |
| Aimée García, Untitled, 1995 |
Per què
aquest gust per l'autoreferencialitat?
La utilitzo com una via per a canalitzar les
experiències que m'arriben de l'exterior, com establint un doble llenguatge
intern / extern. Aquest doble discurs passa pel social i per l'individual, com
a ésser humà que sóc.
Temes
que et classifiquin com a feminista?
La meva obra no té res a veure amb el
feminisme. No guarden relació en l'absolut. No veig un enfocament en la meva
obra des del feminisme.
Quines
eines et van resultar útils per arribar a la mirada de gènere en l'art?
Aquesta mirada no va néixer de manera
conscient sinó a partir de coses inherents a la meva formació anterior, com el
brodat, el teixit i les manualitats que vaig començar a utilitzar com a eines
de treball.
Com es
va produir el trànsit de la pintura a les micro instal·lacions?
Quan cursava el nivell mitjà vaig començar a
estudiar escultura. No obstant això, en el Període Especial només hi havia fang
i jo volia experimentar amb altres materials que no estaven disponibles en
aquell moment.
Així, en l'ISA em vaig inclinar per la pintura
però sempre relacionada amb els objectes. Feia marcs en fusta amb relleus en
guix pintats a mà. Així les meves pintures es van anar convertint cada vegada
més en objectuals. Després vaig començar a fer objectes només, als quals els
incorporava fils, diaris, puntes, plom, pèls, sang.
Quins
són ara els teus creatius?
Seguir fent el tipus d'obra que m'agrada: la
pintura, la fotografia, els objectes. Estic preparant una exposició col·lectiva
a Colòmbia. Per al proper any tinc prevista una mostra personal a la galeria de
la Biblioteca Nacional de Cuba. M'agradaria mostrar noves instal·lacions i de
ser possible, intervenir les parets.
 |
| Aimée García, Pureza (Purity), 2012 Courtesy of c-monster.net |
Parlant
sobre Pureza,
obra que va estar present a la XI Biennal de l'Havana. Quins eren, des del teu
punt de vista com a artista, les connotacions d'aquest tapet gegant de color
negre que el públic va veure estès sobre el moll havanero?
Aparentment era una mena de joc, una forma
d'interactuar amb el públic i que veiessin el meu disseny. Les persones
passaven, miraven i els preguntaven a les dues teixidores per què estaven
assegudes sobre el mur, teixint. Per a mi, era un acte de continuïtat, de
creixement, fer un teixit de 20 metres de llarg. Volia parlar sobre la
paciència, la perseverança. També sobre l'espera. El moll de L’Havana està
lligat a les trobades i els desencontres, els somnis i les desil·lusions.
La
maternitat va produir algun canvi en la teva forma de veure i sentir l'art?
No és fàcil desprendre’s d'un discurs en què
has treballat durant molt de temps. Quan he tractat de desenganxar-me’n, sempre
aflora d'alguna manera. Vaig fer una obra on apareix el meu fill Gabriel i unes
armadures petites brodades que potser foren producte del procés del naixement
del meu nen.
La maternitat és bella i alhora difícil.
Durant dos anys no vaig poder treballar. Va ser una espècie de bloqueig
artístic. La meva creació actual la veig com un procés de continuïtat de la
meva obra anterior. Potser la maternitat si em va influir, però no m’he posat a
meditar en això.
Seria
possible pensar en un art futur on es donin de manera equitativa el fets
masculí i femení sense necessitat de parlar de mirada de gènere, o això seria
una utopia?
Penso que és millor afrontar la creació
artística des del punt de vista d'una reflexió sobre l'ésser humà, sobre
l'individu, com a espècie. Els qualificatius de gènere els posa l'espectador o
la crítica per parlar d'exclusions que poden o no ser reals. Espero que algun
dia no hi hagi necessitat de qualificar meu art d'aquesta manera.
- Maya Quiroga Paneque
Maya Quiroga Paneque (l'Havana, 1976).
Llicenciada en Química a la Universitat de l'Havana, ha realitzat diplomats en
Periodisme, Locució. Estudia Direcció en la Facultat d'Art dels Mitjans de
Comunicació Audiovisual de l'ISA. Membre de la Unió de Periodistes de Cuba
(UPEC) i del Cercle de Periodistes Culturals. Ha treballat com a reportera i
redactora cultural per a canals i programes televisius de l'illa.
Una entrevista de Maya Quiroga Paneque
Originalment publicada el 12 de desembre de 2012
Courtesy Cuban Art News: www.cubanartnews.org
©2014 The Howard and Patricia Farber Foundation. All rights reserved worldwide.
Totes les obres són d'Aimée García
Edició NAU NUA | ARTS MAGAZINE
Editada i traduïda al català per Juan Carlos Romero
Tots els drets reservats
Editada i traduïda al català per Juan Carlos Romero
Tots els drets reservats