PARLANT AMB EL MAR
Zola Jesus
Festival Primavera Club 2010 Barcelona
El concert va començar molt fred. L’assistència era molt baixa a la Sala Apolo de Barcelona. Els festivals tenen uns horaris tan ajustats que porten a situacions com aquesta i el Festival Primavera Club d’enguany venia ben carregat. Admeto que jo em vaig sentir alleugerit sabent que podria gaudir còmodament de la música de Zola Jesus, alter ego de la cantant nord-americana Nika Roza Danilova, jove de vint-i-un anys que desborda potència vocal envoltada d’una atmosfera gòtica i gèlida. El mar ens parla a través de la seva música i el sentim molt proper tot i tenir-lo molt lluny. Ens porta boires espesses i capvespres vermellosos i ens dóna l’eco de totes les nostres llàgrimes que hi hem vessades.
L’ambient va començar a escalfar-se a la tercera cançó. Molts van arribar tard però a temps de caure als peus de la veu aclaparadora de Zola Jesus. Una ambientació minimalista en les formes i els sons, ens va mostrar la seva portentosa energia vocal i melòdica. Arribava a Barcelona després d’un any esplendorós: quatre discos i noranta-set concerts compartint escenari amb gent com els Fever Ray. El seu recent àlbum Stridulum II (Sacred Bones Records, 2010) ens regala creativitat d’estètica estranya i fons punyent.
I can’t stand comença lamentant it’s not easy to fall in love. Per a ella no ha estat gens fàcil però el cert és que rere una activitat tan frenètica com la seva té tot el sentit que acabi repetint it’s gonna be alright. Els timbals cobren un aire marcial que recorda el Sunday, bloody Sunday de U2 però aquí al servei d’una veu més punyent i ferma en el seu propòsit. La vida no és fàcil però és plena de bellesa lluny del simplisme anodí.
Quan escoltes Poor animal sembla que el sol surti només per a tu. Els teclats matisen els nostres cels personals. Cada ment es transporta individualment en els seus sons. I’m not your savior, save me please, we’re delusional poor animal. Sí, es fa de dia sabent que la realitat continua sent tan dura com sempre ho va ser i només ens tenim a nosaltres mateixos.
Night és un punt àlgid del disc. Don’t be afraid, in the end of the night you’re in my arms. Però és molt dur enfrontar-se amb les pors que ens aguaiten quan baixem de l’autobús diari. So come close, close to me and I’ll come closer to you. Malgrat això, el so ens recorda la impotència de la soledat.
El so esdevé més obscur encara a Trust me adquirint una duresa major en directe. When you’re lost never look down, when you’re lost know I’ll be around, in the meantime when you are found I’ll be here. Però ningú pot trobar-nos tot i la gran ajuda que sempre representa un far enmig de la nit de l’ànima. La peça és una obra mestra.
Text de Juan Carlos Romero
Foto 1 de Dani Canto
Foto 2 cortesia de Primavera Sound