RUTA D'ESCAPAMENT
Sophie Bancroft
Bird of Paradise (LisaLeo Records, 2010) omple molts espais. A la nostra vida quotidiana anem creant buits a dins nostre que abandonem per covardia. Igual que quan som nens i ens renyen per alguna malifeta, neguem aquests espais que tant ens calen només per no acceptar la nostra culpa. Potser estem venent cada dia una miqueta de la nostra ànima a aquest dimoni que som nosaltres mateixos només a canvi de fum, és a dir, de res. Però hi ha res més? Sí, ocells que són tan lliures que som incapaços de reconèixer-los. Vols sobre el paradís.
There’s veins of hope in broken things, see my blood re-inflate his wings, I’ll kiss him like a wasp sting and shock him into loving me. Un pizzicato de guitarra precedeix la formosa veu de Sophie Bancroft en la cançó Occasional China detenint-se en cada detall de la persona estimada. El solo de viola emociona donant la sensació de fragilitat d’aquelles paraules mai dites que creen terrenys vora la ruptura. Però la tendresa apareix al cantar I carried your heart, una peça plenament personal de Sophie. La seva entonació càlida ens diu que time passes by, the earth turns completely around once every day…and still I can see from my front door the same piece of sky. Però no és un trosset de cel qualsevol, és el blau que l’acompanya any rere any, l’espatlla on ha descansat tantes mirades cansades i llençat tantes preguntes alimentades en les seves llums, les seves ombres i els seus silencis, el blau que sempre estarà amb ella, sigui on sigui.
Els xiuxiuejos són importants quan van carregats de veritat i no de necessitat disfressada d’amor cap a l’altre. No smokin’ admet la necessitat que sap reconèixer l’amargor i l’egoisme, sense disfresses. I’m waitin’ on you to light me again, I’m waitin’ to you to ignite me again, I need you to drink my musty tears, I need you to light my cigarette, I need you to tell me you’ll always be here. Reconèixer-la és, llavors, estimar-la.
De nou, Sophie en lletra i música carrega la seva guitarra acústica d’intensitat amb la cançó que dóna títol al disc. I am a window cleaner, cleaning the peoples eyes, I am a bird of Paradise. El conformisme no és suficient quan la curiositat viu dins seu intensament. La seva veu s’escapa, vol volar més enllà dels murs de la cuina amb els quals parla de manera inert. Mai responen com el seu tros de cel perquè la seva ment es troba en un viatge màgic i misteriós, ple de morses i turons de bojos.
Aquest sentiment fa encara més mal when the geese fly south, feel lost and lonely here, your dreams of yesterday surround me as they fall in dusty silence. Tot és fràgil i poruc fins i tot a casa, però al menys allà when I cover my ears I still hear your song and with eyes wide shut I see where I belong and I know that I am home. I si tots tanquéssim els ulls, la seva veu ens duria de tornada a casa i retrobaríem el nostre tros de cel blau. Així com ja ho fes en el seu anterior Handwritten (2008).