Buscant un sentit
La fotògrafa Jillian Edelstein ens arriba de la llum de colors primaris de Sud-Àfrica. Ella va escollir buscar un significat a l’existència fent fotos de tot allò que li ofereix el germen d’una nova pregunta. Polítics, artistes, paisatges, tradicions ancestrals, fotografia, cinema... El treball de Jillian Edelstein ha estat publicat a algunes de les revistes més importants del món però encara hi ha moltes qüestions per resoldre, moltes coses per retratar. Ara, anem a respondre qui és Jillian Edelstein.
Per què vas escollir la llum com a mitjà d’expressió?
Vaig créixer en una societat colorista i la meva mare en particular sempre me la va fer veure d’aquesta manera, en tots els seus aspectes, i d’una manera molt detallista, gairebé podria dir que em va ensenyar a mirar. Llavors vaig començar o necessitar interpretar tot allò que veia lligant la creació visual amb la visió política i fer que tot tingués un sentit.
Vas néixer a Sud-àfrica. La seva llum té res d’especial?
Sí...és brillant, de colors primaris, molt diferent a la llum de la Gran Bretanya on semblen més aviat colors pastel. Allà és intensa i vívida i inoblidable...poderosa.
En la llum prefereixes la intensitat o la subtilesa?
La llum subtil és la meva preferida però un ha de saber com adaptar-se a cada circumstància entenent la teva pregunta de manera literal...
Els teus inicis van ser treballant com a fotògrafa de premsa. Què vas aprendre durant aquell període?
Que jo era tan bona com la meva darrera foto. Viure el moment i captar-lo i crear tenint-lo com a punt de partida, sent les circumstàncies molt important. Llavors em vaig adonar de la importància de l’enfocament, i com, encara avui, vaig cap a una mena de túnel de visió en el moment de concentració en la feina. També vaig aprendre a connectar amb la persona amb qui treballo, i que aquesta connexió és tan important com la sessió en sí mateixa.
Una de les teves sèries fotogràfiques es diu Truth & lies. Creus que el món de la premsa té més de veritat o de mentida?
Una pregunta dura. Aquests dies estem descobrint la història de News of the World y les escoltes telefòniques i penso en la situació actual a Irak i en les tropes americanes de tornada a casa, així com en la Xina on la història terrible del seu poble es mira d’amagar, i penso que tristament hi ha més mentides però que si deixem d’explicar les històries no tindrem mai la veritat i això seria molt dolent.
La sèrie que he esmentat abans és en blanc i negre i té una imatge molt poderosa amb la que mires d’explicar la realitat del teu país. Actualment, quines són les veritats i les mentides de Sud-àfrica?
Això sona depriment. Crec que la de Sud-àfrica és ara una història amb la que ens podem sentir a gust tot i que si la mires de més a prop és preocupant veure que el poder es corromp com a mal que no té fronteres. Per tal de retratar-la amb més detall vaig decidir tornar i vaig escollir el blanc i negre perquè li dóna més força. Recordo quan vaig veure el documental Shoah (1985) de Claude Lanzman sobre l’holocaust. Sempre em vaig imaginar l’holocaust en blanc i negre i quan vaig veure el documental em va sobtar perquè tot passava en un color vívid i brillant dia a dia. Què n’és d’estrany el món molt sovint.
Sé que a Sud-àfrica certa gent que formava part dels poders fàctics va acollir-se a l’amnistia i va sortir corrent, quedant lliures molts d’ells.
D’altra banda, la teva sèrie Sangoma és d’un color profundament intens. Tracta la creença en esperits ancestrals i altres tradicions. Què buscaves amb aquest projecte?
Buscava un sentit. Quan el vaig començar era cínica i escèptica, més tard vaig acabar sent més raonable. Vaig viure com d’orgullosos se senten d’una cultura plena de significats i vaig sentir que aquesta simplicitat té molta força i sentit, tota una lliçó d’humilitat. I tot es va quedar en aquelles muntanyes i paisatges.
Et vas traslladar a Londres i un cop acabats els teus estudis els teus retrats es van publicar a revistes molt importants: The New Yorker, The New York Times Magazine, Vanity Fair, Vogue i Interview, així com a part de’importants campanyes. Quan penses en la teva carrera, creus que ha estat dura?
Crec que mai és fàcil, sempre sento que et poses a proba i forces els límits. I mai s’acaba.
Què podries explicar-nos de la teva experiència amb persones tan populars i importants com ara Woody Allen, Nelson Mandela o Jim Jarmusch?
Quan hi penso em ve un somriure...perquè són experiències tan intenses i vives dins el meu cap. Cadascuna té una petita història, una petita joia a la meva memòria. Tots són persones extraordinàries i les trobades...bé...un regal.
Una de les teves sèries és Affinities. Quines són les teves afinitats?
Una pregunta difícil. Probablement la increïble editora Liz Jobey. Després el meu agent i home que em va donar el coratge de començar en el món del cinema, Simon Crocker, i l’actriu Jane Horrocks, totes persones que he conegut gràcies a la meva feina i que s’han convertit en grans amics i col·legues.
Estàs preparant una pel·lícula?
Sí, però estic als inicis del projecte. Tot just he acabat un teaser.Vam rodar a Mallorca i a Londres, tot i que és bàsicament una història que passa a Nova York. Ara ens toca buscar gent interessada en produir-la i talent per a realitzar-la.
Bé!
Sí, pinta molt bé.
I creus que la fotografia, i l’art en general, el cinema també, ha de ser útil per a la societat o només un entreteniment?
Crec que hi ha espai per a les dues coses, és clar.
Podries imaginar al foto dels teus somnis?
Potser seria un somni dins un somni, espai, camps i moviment cap a la llum brillant del sol sobre l’aigua i un grup de gavines també brillants pel sol cridant. De sobte una dona amb cap d’eriçó emergeix d’un penya-segat com a símbol d’esperança, de somni, energia i amor. I somriuria.
JILLIAN EDELSTEIN. A RETROSPECTIVE clica aquí
Entrevista de Juan Carlos Romero
Foto de Jillian Edelstein. Tots els drets reservats