>Podríem prendre un taxi per esmorzar?
La resposta és sí, és clar, tot i que poc fet doncs l’excés de calor podria provocar algun efecte secundari un pèl desafortunat. I podria seguir escollint plats més o menys respectuosos amb el medi ambient sense que l’article deixés de tenir sentit, doncs es tracta de The Goon Show, el programa còmic britànic que va trencar la norma del sentit esdevenint l’alegria dels oients de la BBC durant la dècada dels cinquanta.
The Goon Show té el seu origen en Spike Milligan qui va ser-ne el creador i guionista principal durant tota la seva carrera. Spike Milligan va conèixer Harry Secombe mentre servia a la Royal Artillery durant la Segona Guerra Mundial. Secombe va descriure aquella trobada com si d’un guió de The Goon Show es tractés: “De sobte es va sentir un gran soroll com si un objecte monstruós caigués del cel molt a prop nostre. Hi va haver una terrible confusió, i en mig de tot allò algú va aixecar la comporta d’un camió i aparegué un jove idiota amb casc que va preguntar ‘Algú ha vist una pistola?’. Era Milligan i vaig respondre ‘De quin color era?’”. Més tard Milligan va conèixer Peter Sellers al Hackney Empire on Secombe actuava llavors. Era finals dels anys quaranta i el jove Peter Sellers ja havia debutat a la BBC al programa Ray’s a laugh junt al còmic Ted Ray. Aleshores van escriure el seu primer guió titulat Crazy people que més tard acabaria sent el germen de The Goon Show, amb Spike Milligan, Harry Secombe, Peter Sellers i, durant els primers capítols, Michael Bentine.
El seu propi entusiasme fou el que els va obrir les portes d’una BBC que no hi confiava gaire. Malgrat tot, el grup va tenir la seva estrena com a Crazy people el maig de 1951 i amb uns primers programes que consistien en quatre o cinc gags amb interludis musicals i un repartiment que incloïa Peter Sellers, Harry Secombe, Spike Milligan, Michael Bentine, The Ray Ellington Quartet, The Stargazers i Max Geldray. L’audiència va pujar com l’escuma en la seva primera temporada per la qual cosa la BBC ràpidament els en va encarregar una segona ja sota el nom The Goon Show. Durant aquest període, Michael Bentine va abandonar el grup per tal de dedicar-se a la seva carrera en solitari, tot i que també eren conegudes les seves tensions creatives amb Milligan. Tot i així, l’èxit del grup no va fer més que augmentar assolint la desena de temporades fins el 1960, a més de cinc pel·lícules: Penny Points to Paradise (Tony Young, 1951), Let’s go crazy (Allan Cullimore, 1951), Down among the Z men (Maclean Rogers, 1952), The Case of the Mukkinese Battle-Horn (Joseph Sterling, 1956) i The Running, Jumping & Standing Still Film (Richard Lester, 1960); així com especials a la encara jove televisió britànica. Un cop separats, es van reunir el 1968 sota el títol Tales of men’s shirts i el darrer conegut com The last Goon Show of all, ambdós escrits per Spike Milligan.
La seva separació es degué a problemes personals que van minvar molt la creativitat del grup, abandonant l’activitat quan el seu èxit no parava de créixer. Pel que fa a les seves carreres en solitari, sens dubte la de Peter Sellers és la més coneguda, però aquesta és una altra història. Sellers va morir el 1980 amb tan sols 54 anys víctima dels problemes de cor que va patir tota la seva vida. Michael Bentine va morir el 1996, Harry Secombe el 2001 i Spike Milligan el 2002. Artistes com The Beatles i Monty Python els ha reivindicat com una de les seves influències més importants. Molts dels seus programes s’han perdut per sempre però el taxi que un dia van demanar per esmorzar encara no ha arribat.
Text de Juan Carlos Romero