Art de proa
 |
| © gerhard richter 2012 Gerhard Richter, 'Betty', 1988, huile sur toile, 102x72cm Saint-Louis Art Museum Gerhard Richter 2012 |
"Es va establir a l'altre extrem de la gòndola i es va estirar, davant meu, amb el cap sobre el seu propi paquet miserablement petit i no va dir res". Aquest és un extracte de la novel·la Els rodamóns del dharma escrita per Jack Kerouac als anys cinquanta, i s'adequa perfectament bé al meu sentiment enfront de l'obra artística de Gerhard Richter. Me l'imagino perfectament anant una i altra vegada fins a l'altre extrem de la nostra gòndola social, assegut allà mateix, en el seu propi procés creatiu i sense dir res, encara caient, deixant-nos sols davant la realitat i davant totes les preguntes que crea al voltant de ella. No hi ha resposta sense pregunta, no hi ha èxit sense errors, no hi ha vida sense caure, no hi ha art sense preguntes, i no hi ha pregunta sense passió o sense por, les dues cares d'una mateixa moneda.
La proa de l'art de Gerhard Richter prové d'un renaixement continu. L'artista alemany diu que en la seva obra no té intenció, ni programa ni cap estil o tendència a seguir. De les concepcions abstractes a les obres foto realistes, Gerhard Richter s'ha convertit en una de les figures principals en el joc de la proa artística actual. La seva exposició Panorama presentada al Centre Pompidou de París i la Tate Modern de Londres, és un recorregut al llarg del seu camí creatiu encara viu. Cinc dècades de reflexió social, des del terror del nacionalsocialisme a la seva obra Setembre 2005, un quadre dels atacs terroristes contra el World Trade Center de Nova York el 2001. I cinc dècades també de recerca artística, des de les pintures creades a partir de fotografies en blanc i negre, tant retrats com a Helga (1965), com vistes aèries panoràmiques com a Cityscape Madrid (1968), a les pintures borroses com a Ema (Akt auf einer Treppe)(1966) i el seu famós Autoportrait de 1996.
Confesso la meva fascinació per aquest viatge des del realisme a l'abstracte, com la Tante Marianne extreta de la percepció normal i portada a un nou nivell en el qual l'existència individual i com la gent la percep es poden veure de moltes maneres diferents i cadascuna d’elles ens porta a noves preguntes i a unes respostes encara més clares. Al final, quan un veu la seva Kerzel / Vela (1982) i es pregunta sobre l'existència pren consciència de la seva condició efímera, el Schädel / Crani (1983) és el nostre destí comú, però Gerhard Richter és capaç de donar-nos una sensació més intemporal, una escombreta de goma en la concepció normal del temps, la idea de l'equivalència entre matèria i energia i la seva transformació eterna. La realitat és abstracta.
Text de Juan Carlos Romero
Obra Betty de Gerhard Richter. © gerhard richter 2012
Imatge cortesia de Centre Pompidou, Paris
Tots els drets reservats
Obra Betty de Gerhard Richter. © gerhard richter 2012
Imatge cortesia de Centre Pompidou, Paris
Tots els drets reservats