21 de maig de 2019
El devenir
Va ser a través de Paul McCartney que vaig descobrir la música de Philip Glass, segurament la manera més inusitada. El camí que em va portar d'un a un altre es diu Allen Ginsberg. Va ser el 1996 quan es va publicar The Ballad of the Skeletons, un poema del propi Ginsberg ja publicat el 1995 com forta crítica políticosocial a la societat nord-americana, recitat per Ginsberg i acompanyat per Philip Glass, Paul McCartney i Lenny Kaye. ¿La història? Ginsberg va visitar a McCartney el 1995 a Anglaterra i va recitar a la seva família el poema mentre les filles de McCartney ho filmaven. Ginsberg anava a donar un recital al Royal Albert Hall de Londres i volia fer-ho acompanyat per un guitarrista, al que McCartney va respondre: "Prova amb mi!". I així va ser. McCartney va improvisar un acompanyament de guitarra i en acabar el recital li va dir a Ginsberg que si algun dia volia publicar-lo, que l'avisés per gravar-ho. Ginsberg va acceptar, i a les guitarres McCartney va afegir maraques, bateria i orgue. A tot això, Philip Glass va afegir els arpegis de piano i Lenny Kaye el baix, a més de la producció. Aquesta va ser la primera vegada que vaig saber de Philip Glass. Després, descrubiría tot un món.
El Palau de la Música Catalana ha dedicat tot un cicle de concerts a l'obra de Philip Glass la qual a més de vastíssima ha rondat entre molts terrenys el de l'òpera i el cinema, el qual li ha proporcionat els seus treballs més populars. Glass va compartir el repertori amb els pianistes Anton Batagov, que ha estat fonamental per introduir l'obra de Glass al seu país, Rússia, Naki Manekawa, pianista japonesa que també ha aprofundit en l'obra del mestre nord-americà, i el català Albert Guinovart, que va obrir el concert acompanyat per l'Orfeó Català dirigit per Simon Halsey. La peça va ser Vessels amb arranjaments per a l'ocasió del propi Guinovart. Exquisit arrencada.
L'ambient al Palau era d'autèntica devoció. Lluny queda ja l'estrena a Barcelona de la seva òpera Einstein on the beach el 1992, amb 16 anys de retard. Glass va aparèixer a l'escenari per interpretar la segona peça de la nit, Mad Rush, de 1979, una peça que va arribar a ser coregrafiada per Lucinda Childs. El públic rendit al mestre qui va anar desgranant els seus característics arpegis, els mantres de l'esdevenir de les coses, la vida que flueix, com cantés George Harrison, dins teu sense tu.
La tercera ronda per Manekawa van ser extractes de la banda sonora del film Mishima de Paul Schrader. Manekawa capta la teva atenció i no et deixa anar. La seva magnètica manera d'interpretar aconsegueix apropar la música contemporània al gran públic, cosa que no resulta ni fàcil ni habitual. Just l'any passat, va publicar aquesta preciosa versió per a piano de Mishima amb una excel·lent acollida. Escolteu, si pot ser en viu, millor.
I va arribar el torn d'Anton Batagov, amant de l'obra de Cage, Reich i, per descomptat, Glass. Va interpretar una obra poc coneguda ia més recent de Glass, Distant figuri, passacaglia per a piano, escrita especialment per a Batagov i estrenada el 2017. Una mirada a Bach, referència essencial per a Glass, i en certa manera un reflex perdut en el temps de Mad Rush. Bagatov tornaria a meravellar amb Études # 7 i seguidament, al costat de Manekawa amb la peça per a quatre mans Stokes, de la banda sonora del film del mateix títol del 2013.
Philip Glass va tornar, per tancar. Ho va fer amb Closing del seu àlbum Glassworks de 1981, el qual tenia la clara intenció d'apropar a un públic més ampli, cosa que segurament ha aconseguit molt més amb bandes sonores com The hours, temps després. Glass fluir al piano, com la vida, amb els seus sons barreja de fragilitat i determinació, i va seduir, novament (¿no ho estava ja?) Al públic. Meravellós regal del Palau a la ciutat.
Un text de Juan Carlos Romero
Fotografia cortesia del Palau de la Música Catalana
www.palaumusica.cat
Tots els drets reservats
El Palau de la Música Catalana ha dedicat tot un cicle de concerts a l'obra de Philip Glass la qual a més de vastíssima ha rondat entre molts terrenys el de l'òpera i el cinema, el qual li ha proporcionat els seus treballs més populars. Glass va compartir el repertori amb els pianistes Anton Batagov, que ha estat fonamental per introduir l'obra de Glass al seu país, Rússia, Naki Manekawa, pianista japonesa que també ha aprofundit en l'obra del mestre nord-americà, i el català Albert Guinovart, que va obrir el concert acompanyat per l'Orfeó Català dirigit per Simon Halsey. La peça va ser Vessels amb arranjaments per a l'ocasió del propi Guinovart. Exquisit arrencada.
L'ambient al Palau era d'autèntica devoció. Lluny queda ja l'estrena a Barcelona de la seva òpera Einstein on the beach el 1992, amb 16 anys de retard. Glass va aparèixer a l'escenari per interpretar la segona peça de la nit, Mad Rush, de 1979, una peça que va arribar a ser coregrafiada per Lucinda Childs. El públic rendit al mestre qui va anar desgranant els seus característics arpegis, els mantres de l'esdevenir de les coses, la vida que flueix, com cantés George Harrison, dins teu sense tu.
La tercera ronda per Manekawa van ser extractes de la banda sonora del film Mishima de Paul Schrader. Manekawa capta la teva atenció i no et deixa anar. La seva magnètica manera d'interpretar aconsegueix apropar la música contemporània al gran públic, cosa que no resulta ni fàcil ni habitual. Just l'any passat, va publicar aquesta preciosa versió per a piano de Mishima amb una excel·lent acollida. Escolteu, si pot ser en viu, millor.
I va arribar el torn d'Anton Batagov, amant de l'obra de Cage, Reich i, per descomptat, Glass. Va interpretar una obra poc coneguda ia més recent de Glass, Distant figuri, passacaglia per a piano, escrita especialment per a Batagov i estrenada el 2017. Una mirada a Bach, referència essencial per a Glass, i en certa manera un reflex perdut en el temps de Mad Rush. Bagatov tornaria a meravellar amb Études # 7 i seguidament, al costat de Manekawa amb la peça per a quatre mans Stokes, de la banda sonora del film del mateix títol del 2013.
Philip Glass va tornar, per tancar. Ho va fer amb Closing del seu àlbum Glassworks de 1981, el qual tenia la clara intenció d'apropar a un públic més ampli, cosa que segurament ha aconseguit molt més amb bandes sonores com The hours, temps després. Glass fluir al piano, com la vida, amb els seus sons barreja de fragilitat i determinació, i va seduir, novament (¿no ho estava ja?) Al públic. Meravellós regal del Palau a la ciutat.
Un text de Juan Carlos Romero
Fotografia cortesia del Palau de la Música Catalana
www.palaumusica.cat
Tots els drets reservats