CLARA PEYA

  •                                                                                          CATALÀ
  • ENGLISH
  • ESPAÑOL
  • MENU
03.07.2025
Temps




Clara Peya . Cortesía de Festival Grec BCN


"El temps va sobre el somni enfonsat fins als cabells, ahir i demà mengen fosques flors de dol". Aquests versos de Federico García Lorca treuen el cap en la seva obra de teatre Així que passin cinc anys de 1933, part del seu anomenat Teatre impossible, per surrealista, i font d'un dels cims de la música espanyola moderna, La leyenda del tiempo, que Camarón de la Isla va publicar el 1979. Tot això, i molt més, em va venir amb el cap, em va venir al cap quan Clara Peya, de la mà del seu talent, ens va compartir la seva mala relació amb el temps i el seu pas, silenciós, inevitable i definitiu. Segurament el terme teatre impossible esdevé cos en la necessitat d'atrapar el temps, amb una consciència individual de l'existència atrapada en un esdevenir no desitjat. Com un personatge de les Cròniques de la veritat oculta de Pere Calders, amb la vida tancada en un puny per por que se li escapi.

Clara Peya, com dic, de la mà del seu talent, presentava el seu disc Corsé (2024) al màgic escenari del Teatre Grec donant-li un vestit únic sota la direcció artística de la seva germana Ariadna Peya, obrint cotilles i respirant els aires bons i dolents que aquesta vida que s'escapa amb el riu del temps ens porta a a tort i a dret. Es va acompanyar de follets del talent com els seus músics habituals a més de ballarins i col·laboradors especials, des d'Albert Pla amb capa vermella i desitjant en murmuri que la cançó no acabés mai, a Salvador Sobral i Sílvia Pérez Cruz, aquest cop per separat, després de la seva actuació conjunta a les Nits del Botànic de Madrid, suspesa per la pluja la nit anterior. També al Grec la pluja va treure el cap, tímidament, encara que semblava més aviat acariciar la introducció de Peya al piano del seu "Cerebralmente" o més notablement a la meravellosa "Hija del silencio". A destacar la potent versió de Kathy Pey d'"Alta traïció", amb el nervi que el vaixell a la deriva i els ballarins amb armilles vermelles remetien a les ferides del nostre, de tots, Mediterrani.

I el temps passa, i va passar, i el ressò de Léo Ferré recordant que tot se'n va amb el temps, ens porta a voler retenir els moments que Clara Peya va crear, i que no se'ns escapin, però... Això sí, la seva recent Solilòquia (2025) ja ens està creant moments nous. 

Un text de Juan Carlos Romero

Fotografia cortesia de Festival Grec BCN

Tots els drets reservats