El temps és un salze
Tot esperant la publicació de tres discos de música durant el 2011, Hollace M. Metzger és amant del temps i de l’espai perquè tot és moviment. Ha exposat a Nova York, Ohio, Kentucky, Brooklyn i París. Té una energia intel·lectual que es manifesta a través de la pintura, la poesia, la música i l’arquitectura. Rere la seva recent col·lecció de poemes, Why the willoW (2010), i la preparació de la seva primera exposició en solitari a París, els diversos projectes la porten a noves visions, noves paraules amb nous continguts i nous sons amb els que entendre el passat per tal de preguntar-se sobre el present.
Ets arquitecta, artista visual i poeta, sempre buscant noves formes d’expressió. D’on ve el teu impuls artístic i cap a on et porta?
Ve de la necessitat de comunicar-me i, principalment, d’existir en el temps. Suposo que també ve de la incessant necessitat d’organitzar-me, d’ordre, de geometria, d’anar buscant models, digues-li com vulguis!. En quant a la fotografia, crec que em llenço cap a moments on una persona pot inspirar-se per prendre una decisió sobre el seu centre de gravetat i quina direcció agafar...la qual cosa és a més simbòlic en moltes qüestions de la vida. També busco molt el simbolisme en les fotografies fent d’aquests símbols nous símbols que puguin significar alguna cosa personalment, tot i que no tan poderosament com a l’Arnolfini de Van Eyck. A la pintura, deixo el realisme als experts en quant que em sento dirigida cap a la recerca de nous mètodes, noves perspectives del que pot ser percebut a nivell cel·lular, un microcosmos, un pla urbà o inclús l’univers. També connecta amb el ritme, doncs acostumo a pintar amb música, i a més amb el meu subconscient. El que m’importa és més si el conjunt funciona, que el seu ritme creï o faci reaccionar d’altres ritmes i, sigui quina sigui la forma adoptada, la bellesa resultant ha de romandre en el fet que tots els seus components necessiten existir en vibració amb altres cossos, masses, forces i energies. Em porta a sorprendre’m en cada moment, però sé que cada nou treball em porta també a conèixer-me millor.
Vas acabar els teus estudis amb una tesi titulada “Kin-Aesthetic Fourth Dimension” i et refereixes a ella com un estudi de la vida on proposes l’arquitectura, l’experiència i la pintura com a pràctiques combinades. Ens podries explicar quina és la idea principal rere aquesta tesi?
La meva tesi, sí, Cinètica, estètica i temps, segueixen sent importants en el meu treball. És molt llarga la llista d’arquitectes de renom que a més pinten com a activitat extra curricular perquè és necessari per als seus estudis sobre l’espai. Ho vaig veure també quan el 3D va esdevenir l’estàndard en la visualització cap a l’any 2000 en quan a vendes, i ara sento que el descobriment tangible s’ha perdut en el món professional. Ho pots veure també en els joves i els videojocs.
A més, el meu estudi inclou allò que les coses semblen ser, el que atreu la curiositat dels humans i motiva la seva mobilitat per a interactuar amb l’espai en general i el definit pels objectes, tornant-se’n part. Novament, la qüestió plantejada (confrontació amb el pla dels objectes, el buit, etc) resulta en una decisió, incorporant-hi així la psicologia humana.
Crec que una breu revisió del Cubisme i el Futurisme podrien explicar el que vull dir sobre els objectes en la seqüència de l’espai i el temps. Quan es representen un punt de partida i un altre de destí en el recorregut d’un moviment, un acostuma a mirar entre ells per tal d’entendre la història, i aquest “entre” representa un marc específic en el temps. Gràficament, pots veure en el símbol de la vesica piscis, per exemple, allò que comparteixen totes aquestes experiències. Pot ser fluïdesa específica, però connectivitat formal, i és el que m’interessa de l’art i, eventualment, em condueix a pensar en tot això a major escala, en una única vida i transformació natural de sí mateixa.
La transparència és un concepte recorrent en els teus treballs, des de la teva tesi fins a la teva poesia, i el poema “For I wish” n’és un bon exemple: “Sight unseen, these dreams lead to transparent heavenly lights cusping ever-present darkness in opacity, to night-time’s rooms without walls -On the edge of day and night, to remain, always. For I wish to be still from this distance, with the possibility of traversing boundaries when need be, or traveling, sidling its circumference where I will see only totality, all forests for trees”. Creus que tenim un concepte i percepció estrictament materialista de la vida?
Crec que l’evolució de la transparència en el meu treball està arrelada en un desig de veritat, com en la poesia ho és el fet de revelar veritats sobre un autor inclús si no s’hi manifesten descaradament. “Sidling (a) circumference” representa el desig de mantenir una bona visió del tot, de no caure confortablement en una classificació o esquema mental sinó en una actitud de mentalitat oberta. La transparència em permet, a més, reflectir temps passats i futurs, dels quals en sóc defensora. Més encara, em permet aquestes visions mentre celebro on estem ara mateix. El misteri o la translucidesa, o el que resideixi en la transparència, em porta cap al que hi ha entre el passat i el present, la memòria que s’ennuvola cada cop més i més. Crec que aquest és el motiu pel qual m’oposo a les alteracions digitals en la documentació d’un lloc. Detallant, mirant enrere, reflectint...potser tindran la inspiració d’una manera diferent, valorant la vida més adonant-se de què no necessiten abandonar el món natural per tal d’aconseguir-la. Tant es pot necessitar tenir una perspectiva diferent de la vida com, simplement, moure’s una mica.
Veient el materialisme, crec que tendeix a empènyer la humanitat cap a una confortable adaptació social entre coixins de seda. Si no canviem la nostra atracció cap a tot això, cessant l’aplaudiment cap als qui saben realment el que és important a la vida, continuarem devaluant-ho tot més i més. Crec que l’home és un recol·lector i això el fa encantador, però quan recol·lecta coses que no són seves, tan sols per comparar el seu cotxe amb el del veí, llavors no entenc el seu sentit.
Un altre dels teus poemes, “In passing”, acaba amb una reflexió profunda sobre l’amor i la vida com a poetry in passing. És present el veritable amor a la vida quotidiana?
Aquest poema en particular té una situació i un temps específics. Acostumo a documentar els moments que visc les emocions dels quals poden o no tornar. Si tingués una llista de totes les emocions possibles les acabaria per considerar totes com un èxit, no per a mi necessàriament sinó per als altres. Pensant en per què llegir llibres...els altres potser també ho fan i diuen: “Sí, sé de què parla...” Llavors, riure o no sentir com si fossin a una illa. Crec que la societat estima com si hagués après a fer-ho, o com s’ha adaptat per tal de respondre a aquest sentiment a dins el seu cervell. Així que sí, crec que estimem. No estic gaire segura de si ell o ella sempre ho expressaran d’una manera que els altres puguin entendre. I aquest és el motiu pel qual dic “passing”. Era una relació personal on la comunicació de l’amor no era possible, la meva constatació d’aquest fet. Quan va ser escrit acabava de morir algú molt proper, així que les dues experiències van anar paral·leles i vaig acabar dient que una vida, un amor, sempre passen, com a conclusió del poema. I així va ser realment.
“For if you decide not to exist, do not invite me into your life. Do not falsify your ability to love, to live, to learn, to give”. És un fragment del teu poema “No other way”. La societat està basada en falses premises creades per éssers engabiats en les seves pors?
Sí. Bé, no és tan simple realment, però el meu parer és: sento que molts éssers estan engabiats en les seves pors a causa d’aprendre a ser socials: nens crescuts sota pell adulta, si vols. Si poguéssim negar ambdós conceptes, podríem progressar cap a un món més unificat. De totes maneres, ara sé que no puc ferir a algú pel fet que no sigui més que el que ha après a ser, però expresso la meva pau abans de marxar i sobre això tracta molta de la meva poesia íntima. Potser, llavors, la persona amb qui parlo i d’altres hi pensaran i prendran alguna decisió diferent de la marcada per la seva pròpia lògica i experiència, la qual cosa seria “Other way”. Crec que a més és important apreciar cada “nou dia” pel que és doncs mai és una cosa que ja hagi succeït. Aquest dia pot portar-te la proba de què les pors prèvies no haurien d’existir, que qualsevol cosa pot ser vista d’una manera diferent.
Veus la vida plena de límits que restringeixen la nostra existència o com un espai per descobrir?
Crec que la meva família i els meus amics dirien que no sóc la persona indicada per respondre a aquesta pregunta. Soc tossuda amb els límits, quan crec que hi ha una resposta en algun lloc o que un obstacle pot ser superat. Sí, la vida és plena de molts, molts límits. On no trobar l’esquerda que no pot ésser creuada a la terra, o com aprendre una nova manera de saltar, són coses no determinades. També he trobat aquesta intimidació i la falta de direcció és el major enemic de tots, no l’obstacle en sí mateix. La nostra existència només està restringida per la falta de fe en nosaltres mateixos. Resten espais per descobrir, potser tenen formes que no esperem o no estan predeterminades en l’estudi dels llibres de text.
Per què el salze, why the willow?
Perquè pot semblar trist, encara que jo ofereixo un nou punt de vista: potser reflectint-lo en les seves llàgrimes per tal de veure la seva bellesa i la bellesa en els detalls de les coses que l’envolten i que li serveixen temporalment, canviant el teló de fons i la seva composició vital. Això s’explica en la conclusió del poema. Crec que era la meva manera de dir als lectors (com els poetes, romàntics, creatius, empàtics, etc, solen ser qualificats de melangisosos) de prendre una nova perspectiva sobre el que veuen, sense categoritzar. La vida no és tan fàcil i ells són ànimes belles per descobrir. De totes maneres, no del tot florides, dretes o carregades de fruits!
Va ser el darrer poema que vaig escriure, quan em preguntava a mi mateixa una qüestió personal, la qual, allà on em volgués portar el bolígraf, acabaria sent el títol del llibre. Aquest poema connecta el text amb el meu art, que llavors vaig focalitzar en la fotografia i la pintura, inclús l’arquitectura – “reflectint” una manca de gravetat i una possible eufòria en un estat de “lleugeresa”. Hi ha, òbviament, molts detalls biològics i reproductius en els arbres que m’atrauen, però principalment va ser l’alçada, simbòlicament. Altres poemes del llibre fan referència al pas de la joventut a la maduresa, la qual cosa també tenia en ment.
Què és la bellesa?
Una cosa que he après és que una definició de bellesa canvia al llarg del temps. Crec que la bellesa és veritat, honestedat, sensibilitat – treure el millor d’alguna persona, dels objectes, d’un lloc o del contingut d’una idea. Crec que és prendre colors primaris i descobrir el que es pot fer amb ells, metafòricament parlant. Bellesa es pot trobar en qualsevol cosa, però és la nostra responsabilitat observar-la des de la llunyania en la seva totalitat, o de prop amb un microscopi. De nou, és veritat, no una màscara.
Un ganivet és un instrument essencial en el teu treball visual on crees un vincle interessant entre dolor i bellesa. L’evolució va directament lligada a la violència?
Realment és un ganivet de pintor. Amb un raspallat regular no experimentes sensacions de tracció i força. El ganivet només és una acció d’empenta, la seva pintura requereix apropar-se a la tela a diferents velocitats, però el cop ha de ser ferm, com l’esbós d’un arquitecte amb el seu llapis de punta plana per a dibuixar uniformement. Això et permet una major precisió i control, en el meu cas. Poc després de complir els 30 anys, vaig patir un trauma cerebral que va deixar el meu cos paralitzat durant deu minuts. Això em va provocar un mal nerviós que causà la disminució de la meva sensibilitat al pam de la mà amb què dibuixo. Això, evidentment, no era un problema si volia continuar dibuixant edificis amb el ratolí de l’ordinador la resta de la meva vida, però jo volia molt més que això. Crec que els avisos de la vida ens porten a relativitzar-ho tot, per molt desafortunats que siguin, i em vaig prendre aquest incident com un signe de que tindré sempre el que tinc.
La gent s’ha pres la postura feminista de les meves pintures com si fos extreta del dolor, la lluita, la violació, etc. Però, crec que són creades amb un moviment directe i pensaments alts i forts. He fet servir teles del mida d’un braç, com si fos a dibuixar un àngel de neu, definint el meu espai com va fer Da Vinci amb Vitruvian Man, Le Corbusier amb Le Modulor. Si es fa amb la música, un període rítmic – una dansa, si vols – queda documentat. Si tallar una tela és un esbós subconscient i dolorós de la memòria, llavors el que espero crear amb això és una combinació des detalls que m’han fet el que sóc, en el seu entramat, i construir-ne alguna cosa nova – fractals, per exemple. I, no, les pintures no estan directament relacionades amb la violència tot i que segurament alguns talls sí ho estan. La tela d’un artista canvia mentre hi treballa i a través de la vida creativa, experimentant la meva pau, la meva ira, els meus records i esperances a més d’altres emocions. La tela coneix la teva veritat com ningú, realment.
Crec que el teu concepte de la vida és una existència fluïda en una perpètua transformació potencial, però, en canvi, el teu treball visual és ple de línies. Hi ha moltes figures geomètriques barrejades amb una certa inspiració vegetal. Es tracta de la teva visió de la lluita per l’existència?
Sempre m’he preguntat sobre l’home i la màquina, la tecnologia i la natura dins el que és sobrenatural. Crec que rere la Revolució Industrial i per mitjà de la Revolució Tecnològica, és la nostra responsabilitat aprendre dels nostres períodes d’innovació i equilibrar quant de temps hi dediquem enfront al que és y sempre ha sigut per tal que serveixi d’alguna cosa, Potser hauríem de trobar-nos a nosaltres mateixos no a la cresta de la popularitat i la tecnologia ( ja hi ha qui hi dedica el seu treball) sinó a la del pensament com a pensadors dels temps moderns, filòsofs i coses així. La tecnologia no ens farà progressar com a nació, cultura, món, si no progressem individualment, sols. Per tant, m’agrada fixar-me en els detalls de les coses que romanen en el temps, l’origen (natura), i comprendre conceptes profunds sobre l’existència i al seva supervivència. Sovint, les respostes a moltes preguntes es poden trobar a les coses senzilles.
El teu món existeix realment?
El salze romandrà sempre entre nosaltres perquè les seves llàgrimes són les nostres dibuixant un rastre de la nostra existència.
Entrevista de Juan Carlos Romero
Fotos de Hollace M. Metzger