Gloriós desastre
Sí, vaig arribar tard. Cinc minuts, com la
cançó de Luis Eduardo Aute. Però en ella la gran María Félix ballava i bevia
mentre cantava "cinco minutos, los que me quedan y olvido el luto,
cinco y no más ". La imatge és evocadora, oi? Els
meus cinc minuts, en canvi, van ser llastimosos, patètics per correguts tard,
massa tard, pels carrers de L'Hospitalet del Llobregat cap al Teatre Joventut
on aquella nit actuava el gran Adrià Puntí dins de la programació del Festival
Barnasants, al qual tant devem. Ell ja havia començat la seva actuació. Estava
sol a l'escenari, amb guitarra acústica, ulleres de sol i un únic focus
vertical il·luminant-lo. Ho sento, no sabria dir quina cançó estava cantant,
crec que Esperit. Però sonava a
preludi d'alguna cosa gran.
Més tard, Puntí es va asseure al piano i la
seva banda va aparèixer a l'escenari. Homenatjà l’Ovidi Montllor interpretant
la cançó que el mestre d'Alcoi va compondre al costat de Jaume Subirana sota el
títol Carnisseria. "Mentre tallava, sàdicament despistat pensava
en la dona, tsss, són pare, tsss, la sogra, tsss ...". Puntí va tenir
l’encert d'afegir-hi a Artur Mas, la qual cosa va arrencar les rialles del públic,
i a Mariano Rajoy, que va aconseguir fins i tot aplaudiments sarcàstics. Coses la puteria política
i els enamoriscaments banderillers ciutadans.
Puntí va estar màgic, com ho és el seu
repertori, d'una riquesa textual de les que escassegen. Explicà “Coneixeu la història de l’home que voltava
per Girona amb un telèfon? Tothom se’n fotia...ara tots en portem un”. Em
va semblar que algú trucava a la meva porta. No podia ser, clarament jo no era
a casa. Tampoc una il·lusió òptica podia fabricar el més mínim ventall de
possibilitats, doncs un truc sona però rarament es veu. Llavors? Puntí, ell
colpejava les cordes del seu piano i jo les escoltava sentint-me a la casa de
l'art cançoner, la meva, la que tots hauríem de sentir com a pròpia. Et
trobàvem a faltar Adrià. Hi va haver instants per als seus nous temes, del
recent EP Benvinguts al desastre com Esperit, la qual em vaig perdre al
principi, i La prova del nou, que
podria incloure en el seu imminent nou àlbum, com també l'avançat Tornavís. Si això sona així, el disc
estarà a l'altura de l'autor de Salt. Però també hi va haver espai per a
Umpah-pah i els seus discos anteriors. Així que van desfilar els seus clàssics Ull per ull, Sota una col, Catximba i
l'apoteòsica Sí, la versionada per
Bunbury, de l'últim àlbum d'Umpah-Pah publicat el 1996 La columna de Simeón. “¿Quién pudo ser? quiero que seas tú.¡Dímelo!
¡dímelo una vez!...¡por clemencia!, por favor ¡dímelo!, confiesa...Tal vez no
existas. Ante la duda un sueño”. I això és Puntí a l'escenari, un
somni fet realitat. Amb humor i bona lletra.
Foto cortesia de Barnasants
Vídeo cortesia deVilaweb
Tots els drets reservats