ADRIÀ PUNTÍ

  •                                                                                          CATALÀ
  • ENGLISH
  • ESPAÑOL
  • MENU

Gloriós desastre








Sí, vaig arribar tard. Cinc minuts, com la cançó de Luis Eduardo Aute. Però en ella la gran María Félix ballava i bevia mentre cantava "cinco minutos, los que me quedan y olvido el luto, cinco y no más ". La imatge és evocadora, oi? Els meus cinc minuts, en canvi, van ser llastimosos, patètics per correguts tard, massa tard, pels carrers de L'Hospitalet del Llobregat cap al Teatre Joventut on aquella nit actuava el gran Adrià Puntí dins de la programació del Festival Barnasants, al qual tant devem. Ell ja havia començat la seva actuació. Estava sol a l'escenari, amb guitarra acústica, ulleres de sol i un únic focus vertical il·luminant-lo. Ho sento, no sabria dir quina cançó estava cantant, crec que Esperit. Però sonava a preludi d'alguna cosa gran.

Més tard, Puntí es va asseure al piano i la seva banda va aparèixer a l'escenari. Homenatjà l’Ovidi Montllor interpretant la cançó que el mestre d'Alcoi va compondre al costat de Jaume Subirana sota el títol Carnisseria. "Mentre tallava, sàdicament despistat pensava en la dona, tsss, són pare, tsss, la sogra, tsss ...". Puntí va tenir l’encert d'afegir-hi a Artur Mas, la qual cosa va arrencar les rialles del públic, i a Mariano Rajoy, que va aconseguir fins i tot aplaudiments sarcàstics. Coses la puteria política i els enamoriscaments banderillers ciutadans.


Puntí va estar màgic, com ho és el seu repertori, d'una riquesa textual de les que escassegen. Explicà “Coneixeu la història de l’home que voltava per Girona amb un telèfon? Tothom se’n fotia...ara tots en portem un”. Em va semblar que algú trucava a la meva porta. No podia ser, clarament jo no era a casa. Tampoc una il·lusió òptica podia fabricar el més mínim ventall de possibilitats, doncs un truc sona però rarament es veu. Llavors? Puntí, ell colpejava les cordes del seu piano i jo les escoltava sentint-me a la casa de l'art cançoner, la meva, la que tots hauríem de sentir com a pròpia. Et trobàvem a faltar Adrià. Hi va haver instants per als seus nous temes, del recent EP Benvinguts al desastre com Esperit, la qual em vaig perdre al principi, i La prova del nou, que podria incloure en el seu imminent nou àlbum, com també l'avançat Tornavís. Si això sona així, el disc estarà a l'altura de l'autor de Salt. Però també hi va haver espai per a Umpah-pah i els seus discos anteriors. Així que van desfilar els seus clàssics Ull per ull, Sota una col, Catximba i l'apoteòsica , la versionada per Bunbury, de l'últim àlbum d'Umpah-Pah publicat el 1996 La columna de Simeón. “¿Quién pudo ser? quiero que seas tú.¡Dímelo! ¡dímelo una vez!...¡por clemencia!, por favor ¡dímelo!, confiesa...Tal vez no existas. Ante la duda un sueño”.  I això és Puntí a l'escenari, un somni fet realitat. Amb humor i bona lletra.









Text de Juan Carlos Romero
Adrià Puntí website adriapunti.com
Foto cortesia de Barnasants
Vídeo cortesia deVilaweb
Tots els drets reservats