 |
| © Florian Salabert . Courtesy of Grec Festival Press Service |
Els tombs de la vida ens porten de tornada a una nova edició del Festival Grec de Barcelona. És el ritual del solstici d'estiu barceloní: primer les fogueres de Sant Joan i després el Grec. I així pugem els nostres passos a la muntanya màgica de Montjuïc, ens endinsem als seus jardins i tornem a sorprendre'ns amb l'encant del teatre grec de 1929. Fins a unes gotes es deixen caure, arriscant la festa, és més, suspenent-la per uns minuts, fins i tot.
I aquest any la festa començava, a Montjuïc amb Le Petit Cirque, la versió escènica creada per Marie Bourgeois i Yoann Bourgeois de l'àlbum Saisons de la cantautora francesa Pomme, nom artístic de Claire Pommet. L'àlbum, publicat el 2024, és una obra delicada, com la veu i l'esquinçament de la guitarra que de vegades l'acompanya, alhora que conceptual. La instrumentació ens remet a un passat romàntic, quan es creia que fins i tot les ombres tenien entitat pròpia. La seva versió escènica ha resultat ser estimulant a estones, encara que de fil trencat, ja que sents que és el paisatge perfecte per a una música que t'abraça, t'acaricia i et xiuxiueja les brises, i els vents, de la vida, però tot es perd per moments, per manca de fluïdesa.
Sí, a més, les gotes de pluja van fer acte de presència i van portar a la parada momentània de l'espectacle a la sessió prèvia a l'estrena, la que aquí ens ocupa. Llàstima, perquè va trencar l'halo oníric amb què les escenes ens anaven embolicant volta a volta. Però lamentablement, la discontinuïtat no va ser només aquesta. Per què voltes? Per les estacions del títol, concepte de la proposta, simbolitzades a l'escenari per una plataforma giratòria que ocupava la part central de l'escenari i sobre la qual en certs moments les ballarines il·lustraven amb els seus preciosos passos les trobades i els desencontres de la vida, els temps imperfectes, les sincronies inesperades així com els vaivens de la por i el desig.
Un quartet de corda coronava l'escena i Pomme, com Pierrot, es passejava pel teatre en blanc, acariciant les nostres orelles d'estació a estació. La subtil instrumentació exalçava els moviments de les ballarines, per terra i aire, no mar, encara que el somni tot ho pot. Somiem, i existim, encara que només fos per un instant, o alguns instants. Alguna cosa va faltar, encara que la bellesa hi era.
Un text de Juan Carlos Romero
Fotografia de © Florian Salabert. Courtesy of Grec Festival Press Service
Tots els drets reservats