Fílies
 |
| Fotografia © Elena Casadevall |
Vam anar a
un bar del Raval de Barcelona per fer l’entrevista, una hora abans de les proves
de so per al seu concert al Triangle de Plaça de Catalunya. Feia un sol
d’aquells acollidors de manera que vam anar directes a la terrassa i la Rusó
només de sentar-se va semblar que se sentia molt a gust deixant-se abraçar per
aquells rajos d’escalfor suau, gairebé dolça. Abans de fer l’entrevista vam
encetar una interessant conversa en agrair-li la cançó Mare, me’n vaig a França, dedicada a Neus Català i els altres
deportats als camps nazis, doncs malauradament el tema dels refugiats és i serà
sempre present. Això ens va portar a conversar sobre la Guerra Civil espanyola,
del drama de la impunitat, de com hi ha tantes i tantes famílies que no han
pogut honorar els seus avantpassats, però també a preguntar-nos com es va poder
arribar a aquella radicalització i perquè alguns volen esborrar la memòria. Tot
seguit vàrem parlar dels nostres orígens familiars arribant al seu cognom
matern, Koperdraat, que en neerlandès
vol dir Fil de coure i que ha
esdevingut el títol del seu recent disc (Microscopi, 2015), un detall molt
desitjat cap a la seva mare nascuda als Països Baixos.
I havia de
passar, no hi va haver temps per l’entrevista. L’havíem petat de valent, això
sí, i molt a gust. I vaig sentir el mar, el mar que m’arriba a cada escolta de
la seva veu, tant enregistrada com, o més encara, en directe. Perquè el Fil de coure em va portar molt més enllà
un cop va començar el concert. Actuava molt ben acompanyada per l'excel·lent guitarrista Caterina Fadda i juntes van anar estirant de mica en mica del seu
fil creatiu portant-nos a paisatges i mars molt diversos: de l’Argentina d’Alfonsina y el mar a la Cuba de Silvio
Rodríguez, un dels moments més virtuosos a la guitarra; a la nostra cultura
andalusí, recalcant la Rusó que “és ben nostra i l’hem oblidada”, passant per
la Sardenya de la Caterina i, finalment, a França, de la mà del record que
molts voldrien esborrar del final de la guerra, dels refugiats espanyols als
camps francesos més tard deportats als camps nazis. Tot un fil que és un viatge
ple de bellesa, de riure i de plor, de crit de desesperació i de carícia
amorosa, però sobretot de mar, del mar que és la Rusó Sala.
L’entrevista
es va fer finalment en la distància però a tocar d’aquell petit món creat entre
els dos en aquella primera conversa, sincera i propera, ambdós escalfats per
aquell sol de tardor. I aquí en teniu el resultat.
Què ens
podem trobar seguint el teu fil?
És un fil de
coure, per on hi circulen, en forma de música, emocions. Aquest fil estira la
barca on naveguem tots plegats, i ens ajuda a arribar a llocs aparentment
llunyans i fins i tot oposats. Gràcies al Fil de Coure he viatjat lluny i
recollit cançons d'arreu; m'he comunicat amb el meu passat, amb els meus morts;
he connectat amb poetes de la Mediterrània, d'ara i de fa uns anys… i tot
plegat circulant en forma de música a través d'aquest material altament
conductor.
Què és l’art
per a tu i per què la cançó com a mitjà d’expressió?
L'art és
alquímia. És un treball minuciós de combinació d'elements, té aquesta part
artesana i tècnica. Però de sobte lo inexplicable, allò màgic, apareix a escena
i tens accés a un món paral·lel on la quotidianitat es transforma en símbol, i
des d'allà aprens a dir les coses d'una altra manera. Et sorprens i et deixes
anar al que vingui. La cançó m'esperava de feia anys, em cridava des de ben
petita. No la vaig triar conscientment com a possible forma d'expressió
artística sinó perquè el cant i la creació de melodies m'acompanyen des d'on
sóc capaç de recordar, els jocs d'infància ja s'enfilaven per aquí.
La teva
música és mar, ple d’onades fortes i dolces al mateix temps, però sembla que
sempre buscant la calma. Què significa el mar per a tu?
El mar em fa
sentir viva, em calma quan estic nerviosa i m'encén quan estic ensopida. I a
nivell simbòlic pot representar tantes coses! : la nostra pròpia part
submergida; un nou viatge on deixar terra ferma enrere (endinsar-se en allò
desconegut) ; una font d’informació brutal, accés a totes les cultures que han
habitat a les seves ribes, és a dir, un pont cap a la nostra història, etc… en
fi, el mar com a gran metàfora d'allò aparentment desconegut, però que al
mateix temps és d'allà on venim i on acabarem anant a parar, no?
En quin mar
et banyaries?
M'agradaria
banyar-me en cada mar on vagi a petar. Posats a triar, per començar triaria el
mar mort, per experimentar una altra manera d'estar surant en l'aigua. Et deu
deixar un regust ben salat a la boca…
Si haguessis
d’escollir un altre element que no fos l’aigua, quin seria?
Sóc foc, foc
i una mica de terra, diuen els astres, però donaria el que fos per passejar-me
pels aires, com una oreneta. Ho somnio recurrentment…
Com va
néixer el Fil de coure i com vas fer la selecció de poemes i cançons?
El fil de
coure va néixer quan vaig conèixer la guitarrista Caterinangela Fadda. Les
cançons que toquem jo ja les tenia, les he anat composant al llarg dels darrers
anys, i també hi ha alguna versió. Però fer-ho amb la Caterina era molt adient
perquè aportava el punt virtuós, clàssic, delicat que jo tant desitjava. Jo li
anava proposant temes i de forma molt natural ella trobava la manera d’encaixar-se
entre la meu veu i la meva guitarra. Després de fer molts concerts i quan ja
sentia que el que fèiem havia assolit un grau de maduresa important, vam
començar a gravar el disc, per plasmar aquest encontre en el seu millor moment.
Lorca,
Pavese, Marçal, Casasses...què hi trobes en cadascun d’ells?
Cadascun
d'ells t'obra la porta a un nou univers. I a cada univers hi sona una música
especial. Amb Pavese vaig degustar l'italià per primera vegada; Lorca em va fer
cantar des de l'entranya; Casasses m'ha fet redescobrir el so de la meva terra;
Marçal m'ha estimulat la creativitat, m'ha impulsat a navegar de nou…
Mare, me’n vaig a França ens remet a la migració que és tristament sempre de plena actualitat com
ara amb el drama dels refugiats. Què et va inspirar aquesta cançó i quina
opinió tens del fenomen migratori?
La migració
és part de la història de gairebé totes les famílies del nostre país. Sempre hi
ha una generació que es veu forçada a fer-ho. Parlar de migració és parlar de
problemes de fons, enquistats, de guerres i injustícies, que enlloc de
solucionar-se es traslladen d'un país a un altre. I per més murs que es
construeixin, la misèria vola més alt encara i s'encomana de mala manera. Tan sols
la solidaritat entre pobles i la seva cooperació per posar límits d'una vegada
a l'anhel de poder i la lluita per aconseguir-lo em semblen solucions que
puguin frenar el drama de fons de la migració. I, ara per ara, fer-nos
societats més empàtiques i capaces de d'abraçar als pobles germans que demanen
refer les seves vides dignament.
Em podries
explicar un somni que hagis tingut mentre dormies?
Doncs quan
enregistrava el segon disc vaig somniar diverses vegades que estava embarassada
i no podia parir. Quan vaig tornar d'Itàlia amb el màster sota el braç, una
d'aquelles nits vaig somniar com paria i tenia una criatura entre els meus
braços, preciosa… i li donava de mamar mentre estàvem totes dues nues al sofà.
Simbòlic, eh?
Una entrevista de Juan Carlos Romero
Rusó Sala website rusosala.com
Fotografia © Elena Casadevall
Tots els drets reservats