Beneïda pluja
 |
| © Jordi Soler Quintana |
Natàlia Miró do
Nascimento ha crescut entre músiques i llengües diverses. Com a Namina presenta
el seu primer disc, “Orlando”, perquè , com ella diu, “després de madurar-lo
recorrent Catalunya ha arribat l’hora de fer-lo realitat i concretar el seu
repertori en directe amb un fil argumental”. Namina és l’alter ego que
transforma en música les seves passions i obsessions. Des de l’altre cantó del
mirall, el del públic, és un torrent creatiu de ritmes, melodies i intimitat. I
així ens arriba “Orlando”, amb l’actitud pròpia d’aquell “Perquè vull” d’Ovidi
Montllor, amb el matís afegit de l’amor, la necessitat i la diversitat- Tot,
doncs, riquesa i delicadesa. Ella diu que fa “rock mediterrani d’autor o alguna
cosa així” però oblida seva la profunda atmosfera literària. El disc és ple de
personatges propis i aliens. Al mateix Orlando de Virginia Woolf, Namina
afegeix al ball la Tereza de la novel·la "Tereza Batista Cansada de
Guerra" de Jorge Amado, i els petits i grans moments de la vida van
ruixant-los ambdós i la resta de cançons com pluja fèrtil de la que la terra de
la nostra ànima mai n’acaba de tenir prou. Amb la pluja de la Namina, cal
oblidar els paraigües i deixar que ens mulli ben molls els cors.
Per què vas
escollir la música com a mitjà d’expressió?
Primer anava a dir el tòpic: "de fet, la
música em va escollir a mi". Però no seria veritat. Sempre, des de ben
petita, m'han agradat i he practicat moltes disciplines artístiques. La meva
primera vocació era ser ballarina, sóc una ballarina frustrada. Però també he
escrit des de sempre i he dibuixat, pintat...
Amb la música
suposo que vaig trobar el mitjà que més connectava amb mi, el més visceral. I
també vaig veure que, si m'hi esforçava, podia arribar a fer-ho mínimament bé.
Vas créixer en un
entorn musical?
Tropicalment
musical. És a dir, a casa no hi havia músics, a la família no hi ha músics.
Però la meva mare és musical. He mamat música tota la vida, sobretot per la
part brasilera, tot i que a casa sonava música de tot tipus.
Per això has
escollit Namina com a nom artístic, agafant una part del teu nom i dels teus
dos cognoms, bevent de totes les teves fonts?
No tinc cap gràcia
en això d'inventar-me noms. Un amic, músic de Moçambic, em va batejar així i em
va agradar molt. És curt i fàcil.
Però sí que és cert
que les teves cançons tenen un so d’arrel, no només estilístic sinó personal,
de molt endins. De fet comentaves que la música era per a tu el mitjà més
visceral. La composició per a tu és sempre un exercici introspectiu, fins i tot
terapèutic?
Sí, malgrat que ara
"terapèutic" no vol dir el mateix que quan tenia catorze anys. Però
ho segueix sent, encara que hi hagi temes que no parteixin de vivències
autobiogràfiques. La composició és introspectiva i solitària. El directe és
l'explosió de la comunió amb l'altre. És la professió perfecta!
En quina
circumstància et trobes més a gust, en la soledat o en la comunió?
En les dues.
L'equilibri és la clau. Per composar, la soledat, per actuar, la banda sencera
i un bon públic.
Donada l’ànima de
blues que transpira la teva música t’he de preguntar, com vius la tristesa?
No puc evitar
viure-la com a material creatiu. Pot sonar una mica estúpid, però la veritat és
que nosaltres decidim com ens enfrontem a la vida. Tot es transforma. La tristor,
com l'alegria, duren el que vols que durin o el que cal que durin. La tristor,
un cop transformada en cançó, és material terapèutic a disposició teva en
qualsevol moment.
Parlant de
transformació, obres el teu disc dient que et sents com “Snake Skin Shedding “.
Una metamorfosi?
Sí, aquesta cançó
precisament parla de la meva relació amb la música. Sovint comento que jo no
necessito drogues perquè "m'endrogo" jo mateixa. La música, els
llibres i el cinema són la meva droga, literalment. Però és quan canto que no
puc evitar entrar en un estat paral·lel. És una metamorfosi contínua. Quan algú
em diu que li ha arribat això, sóc la persona més feliç de la Terra.
 |
| © Jordi Soler Quintana |
I qui és Orlando? O
què representa?
És curiós, Orlando
és un dels temes del disc més recents. "Orlando" de Virgina Woolf és
un dels llibres que més m'han marcat. L'acostumo a rellegir una vegada a l'any.
Feia molt de temps que volia fer una cançó sobre el personatge, però no
m'atrevia. Fins que finalment em vaig decidir a fer-lo. Quan els vaig tenir
fet, em vaig adonar que Orlando sóc jo. Alhora, crec que Orlando som tots.
Éssers lliures per sobre de tot. Els gèneres, les etiquetes, etc. només són
paraules que ens fan interpretar rols en la societat.
Però normalment no
som capaços d'escapar-ne. Creus que som éssers lliures o presoners de l'instint
de supervivència?
Som éssers lliures
empresonats. Però sempre és millor crear la teva pròpia presó sabent què
necessites que no pas viure en la presó que t'han imposat els altres.
Però el normal és
adaptar-se als altres...
És bonic adaptar-se
als altres, segurament una de les coses més boniques que podem fer. Per això
cal intentar estar envoltat de gent per la qual estàs disposat a adaptar-te.
Novament la comunió.
Sí!
Però no trobes que
la riquesa es troba precisament en la diferència? No és aquesta la que ens fa
avançar?
Clar, si no no
caldria adaptar-se als altres. Adaptar-se no vol dir cedir en tot. Els altres
també s'han d'adaptar a tu. I no sempre serà possible. És part del joc. No tots
ens podem agradar i ser amics, no?
No, esclar.
Curiosament en un altre tema cantes “vi que o mundo era eu...tudo na verdade /
sempre foi simples / como a pisada na beira do mar”. M’ha fet pensar en
Protàgoras qui va dir “L’home és la mesura de totes les coses”…És un moment d'egocentrisme
o creus que la veritat és en un mateix?
Sí, ara que ho veig pot ser vist com a
egocentrisme! Però res més lluny del que pensava en aquesta cançó. "Como a
pisada na beira do mar" parla de les petites coses, els instants efímers.
Dir que jo sóc el món ho veig com dir que n'ets part, una part minúscula i
efímera. I tot així hi ha instants fantàstics, com trepitjar la sorra de la
platja i veure com el mar l'esborra.
La vida també
s'esborra...
Exacte.
A "Dirt" cantes “What
am I supposed to do? Nothing but pray” Tens un concepte espiritual de la vida?
En realitat, no ho
sé. Suposo que sí.Però la meva espiritualitat és com la meva música, eclèctica
i visceral. La natura m'impressiona prou com per despertar-me l'espiritualitat.
Visceral i
espiritual podria sonar contradictori. Busques normalment les contradiccions?
Ai, no les busco,
em troben!
No t'hi trobes a
gust?
Sí, m'he adaptat a
les contradiccions en amorosa comunió.
Touché. I "Com
plou"...Déu n'hi do amb la teva pluja!
Hahahaha!
L'aigua et mou o ets
més terrestre?
Els elements en
general. Però sí, l'aigua és un tema recurrent.
Per acabar, em
podries explicar un somni que hagis tingut mentre dormies?
Jo de petita en un lloc que podria ser el
barri de Sarrià de Barcelona, anant a un edifici antic molt bonic i envoltat
d'un jardí silvestre. Entrant en una mena de recepció/botiga, una senyora gran
amb monyo em donava unes sabatilles de ballet. Naturalment, jo era mooolt
feliç! De fet, encara vull tenir les meves primeres sabatilles de ballet.
Escolta l'àlbum de Namina Orlando aquí
Una entrevista de Juan Carlos Romero
Namina website namina.net
Fotos Jordi Soler Quintana. © Jordi Soler Quintana
Cançó Orlando lletra i música de Namina
Vídeo dirigit per Jordi Soler Quintana
Vídeo editat per Microscopi © & ℗ 2014 Microscopi
Tots les drets reservats