Wunderbar
Magistral. L'actuació del pianista i
compositor alemany Joachim Kühn al Conservatori del Liceu de Barcelona, en el
marc del 46è Festival Internacional de Jazz de Barcelona, va ser rellevant i
reveladora. Rellevant perquè sens dubte ja comptar amb la presència d'un dels
més brillants pianistes de la història del jazz, exuberant, enèrgic i subtil
com molt pocs, és prova de significació i bon fer del festival. I reveladora
per motius diversos, principalment per l'enorme talent del que Ornette Coleman
va qualificar com "l'únic pianista de jazz", guanyador el 2011 del
premi Echo a tota la seva obra, pont jazzístic contemporani entre el concert
clàssic europeu i la tradició del jazz.
Joachim Kühn va néixer a Leipzig el 1944, així
que va créixer en l'extinta República Democràtica Alemanya. Va estudiar piano
clàssic i composició de la mà d'Arthur Schmidt-Elsey. El seu primerenc debut va
ser com a concertista clàssic, però influenciat pel seu germà, el gran
clarinetista i saxofonista Rolf Kühn, quinze anys més gran que ell, va començar
a interessar-se pel jazz. El seu germà Rolf va marxar als Estats Units el 1956
arribant a incorporar-se a la Benny Goodman Band. Joachim, als 22 anys, va
participar en una competició internacional per a joves pianistes a Hamburg i va
decidir no tornar a la RDA. La seva carrera internacional va arrencar tocant al
Newport Jazz Festival a 1967 al costat del seu germà i gravant a més, també
junts, el seu primer disc amb el baixista Jimmy Garrison, i el bateria Aldo
Romano per a la gran Impulse! Records, una suite de 33 minuts titulada Impressions of New York dividida en
"Arrival," "The Saddest Day," "Reality," i
"Predictions", amb una gran recepció per part de la crítica.
Aleshores va aparèixer per primera vegada a
Barcelona. Era 1967, la 2a edició del Festival de Jazz de Barcelona, i el
quartet dels germans Kühn, amb Rolf, clarinet, Joachim, piano, Bab Guénin,
contrabaix i Aldo Romano, bateria, va actuar al Palau de la Música Catalana en
teoria com a teloners de Miles Davis. Efectivament, en teoria, ja que Miles
Davis va marxar de la ciutat abans del concert, havent cobrat per avançat i
sense donar cap explicació. El seu quintet, quartet sense ell, va actuar
finalment tornant a cobrar per l'actuació. Aliens a tot això, el quartet dels
Kühn va brillar, especialment Joachim va destacar com extraordinari pianista,
així com les seves composicions originals, les quals ja ballaven per la
frontera entre el clàssic i el jazzístic.
Aquesta vegada, 47 anys després i després
d'haver tocat amb mestres com el seu admirat i admirador Ornette Coleman, i
regalar-nos meravelles com el disc Hip
Elegy (1975) amb Terumasa Hino, Philip Catherine, John Lee, Naná
Vasconcelos i Alphonse Mouzon, Joachim Kühn es va presentar al Festival de Jazz
de Barcelona en solitari, celebrant el seu setantè aniversari i amb el recent
àlbum Balloons al costat de Jasper
Van't Hof sota el braç. L'actuació va entusiasmar. Silenci reverencial a la
sala per gaudir de cada detall en la interpretació vehement del mestre Kühn. Va
parlar per presentar algunes de les peces, incloent temes del ja esmentat
Ornette Coleman, i desgranant la seva contínua progressió i constant inquietud
per buscar i innovar. Dues vegades va marxar de l'escenari amb el públic dret
per tornar ràpidament a seu piano i tornar a deixar-nos bocabadats amb el seu
talent i nervi. Bravo Herr Kühn, es war wunderbar.
Text de Juan Carlos Romero
Foto cortesia de The Project
Video propietat i cortesia d'ECHO - Deutscher Musikpreis
Tots els drets reservats